“ EL QUE NO VALORA LA VIDA, NO SE LA MEREIX”

Es veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...

De fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han succeït els darrers dies,  han fet que aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.

Llegia commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del  Toni Esquerda.

-Buuuuuuufffffffffffffffffff !!!!

No seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el litigi en el que està immers.

Després d’intentar pair el que és indigerible, vaig interpretar entre línies que en Toni  no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.

El que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només he arriscat i  arriscaré la meva vida conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans, (penso...) arriscaria  la meva existència per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.

Tornant a la meva quotidiana realitat,  aquesta em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean Jacques.  El company Jacques va patir ara farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per cremades en un  85% del seu cos i la seva vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.

Després d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn més pròxim.

Durant l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...

Després de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!

I ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel que si val la pena lluitar...

Les comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en  una de les múltiples reflexions interiors que em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes entre els companys Toni i Jacques. 

Un decideix prendre un camí que el pot dur a  la mort, i l'altre casi  troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...

No puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu pensament,  però ho manifesto i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.

A ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...

No puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que sigui un dia més...  A tots ells només els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva solidaritat i estimació.

I finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...

No sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a viure i a valorar la vida.

No volia fer-ho, però sóc incapaç  de cloure l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però m’és igual:

-          Toni:  La vida d’una persona no la pot truncar mai una reivindicació.

-          Jacques:  Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort als ulls, transmet cada dia  aquestes ganes de viure que desprens  a tothom!!!

TREBALLAR AMB PERSONES….

Al llarg de la nostra vida la majoria de nosaltres  passem un percentatge molt alt del nostre temps a la feina, molts també per les característiques de la nostra professió ens hem de relacionar amb un nombre important de persones, clients, usuaris, públic, companys i col·laboradors.

-Però què passa quan la relació laboral es centra principalment amb els companys i col·laboradors?

Jo tinc molt clar que aquest fet és un dels més enriquidors de la meva tasca, el fet d’establir relacions professionals que amb el temps esdevenen personals i d’amistat, m’ha ajudat i condicionat força a l’hora de créixer com a persona i com a bomber.

També és veritat que el fet de treballar amb molta gent et pot “amargar l’existència” i pot ser un fre, i fins i tot un motiu per tirar la tovallola, per no entrar a descriure el dolor que et causa comprovar que el que creies una relació forta i sòlida com un roure, només era una relació interessada i alçada sobre uns pilars de palla damunt d’un fanguer...

Per això, quan treballem en el mateix lloc amb molta més gent, una de les primeres coses a acceptar i comprendre és que tots els factors positius i beneficiosos  que t’aporta treballar i relacionar-te amb un col·lectiu nombrós, els pot anul·lar i desvirtuar un percentatge baix  de persones i  “gent  tòxica” del mateix grup humà.

Una vegada  assimilat aquest aspecte, ja hem superat un del principals esculls per poder gaudir de la feina i gestionar “comme il faut” persones.

Per sort i llevat d’algun mal dia... Sóc una persona que gaudeixo i molt treballant i desenvolupant la tasca que faig.  

La interrelació positiva amb la resta de companys m’aporta energia i un plus de motivació a l’hora  d’exercir i demostrar a diari la capacitat per dirigir, per prendre decisions, per donar instruccions, per clarificar objectius i per establir prioritats.

Aquesta dinàmica desenvolupada en un entorn favorable em permet també, ajudar als altres, em facilita la comunicació entre col·laboradors, i m’empeny a motivar, escoltar i encoratjar a l’equip.

Una de les millors inversions que pot fer un, és la d’invertir en formació, formar-se a nivell personal i com a professional. Jo he tingut l’oportunitat de fer-ho, i després de moltes hores d’adquisició de continguts formatius relacionats amb el management,  el coaching, la comunicació i la formació de formadors entre d’altres, em puc donar per satisfet en l’aspecte que duc una “motxilla” plena d’eines per utilitzar en la dificilíssima tasca de gestionar persones.

Es cert que hi ha persones i actituds puntuals  que esgoten la paciència d’un sant i que “ensorrarien” al mateix   Jorge Bucay o fins i tot a l’Aristòtil.

De vegades fins i tot, puntualment,  he arribat a pensar que la teoria i el dogma que transmeten els “coachs”, formadors, i motivadors, no té res a veure amb la realitat, és inaplicable i que és ciència ficció...

   “Cualquier parecido con la realidad es  pura coincidencia....”

Arribats a aquesta situació és quan obro la “motxilla” plena d’eines i intento escollir la precisa, la adient, la justa per poder resoldre la situació particular. És en l’elecció del recurs que recordo tot el que he aprés, que refresco en la meva consciència  la  descripció del meu lloc de treball,  que faig  reflorir els meus valors i que m’obsessiono en reconduir l’actitud d’un altri de manera conseqüent amb  els estereotips, perfils, valors i exigències de la institució on treballem.

Sóc particularment sensible al meu món intern, m’agrada sentir-me en harmonia amb els éssers i les coses. Els sentiments en fan vibrar més que les idees i m’agrada sentir que el meu interlocutor em comprèn i comparteix els meus sentiments. Sóc extremadament metòdic sistemàtic i organitzat. Per mi els afectes són el més important.

Aquesta és la descripció de la meva manera de comunicar, resultant d’un test de management que vaig realitzar fa temps i que comparteixo totalment.

Prefereixo pensar que totes les actituds i comportaments tenen solució, vull continuar creient en els meus mentors en temes de formació i confiar en els recursos que m’ensenyen i en la seva correcta aplicació. Segur que amb aquesta mentalitat em serà més fàcil anar a treballar dia a dia.

No em vull deixar emportar per un optimisme desmesurat, i estic convençut que també existirà algun dia en el  que pensaré allò de: “ Déu, dóna’m paciència per aguantar-lo, per què si hem dones força... “

En fi... Em quedo amb la conclusió empírica a la que vaig arribar ja fa algunes primaveres:  - Si treballes motivat, content, amb energia, passió i amor pel que fas, se’ns dubte el resultat del teu esforç se’n veurà reflectit, potser no aconseguiràs el teu objectiu, però l’autosatisfacció i el convenciment d’haver fet el correcte, ja són per si mateixos una victòria.

"Avui interpretes el paper de Hamlet, i demà el d’un figurant, però en la qualitat de qualsevol interpretació, has de ser artista."

Konstantin Stanislavski.