QUI SIGUI vs SITUACIÓ ACTUAL

La meva reflexió d’avui és titula: QUI SIGUI  vs SITUACIÓ ACTUAL,  però també es podria haver titulat, “FUNCIONARIS vs SITUACIÓ ACTUAL”, “BOMBERS vs SITUACIÓ ACTUAL”, “ BANQUERS vs SITUACIÓ ACTUAL”, o “PERIODISTES vs SITUACIÓ ACTUAL”  i fins i tot “POLÍTICS vs SITUACIÓ ACTUAL”...

 

Més enllà de l’encapçalament, m’agradaria explicar el convenciment  que experimento per afirmar que gairebé sempre el principal “enemic” d’un col·lectiu o professió, és el mateix col·lectiu i les persones que el conformem...

Tot col·lectiu i agrupació empresarial o professional, la conformen una sèrie de persones, de tot “tipus”, amb diferents orígens, religions, nivells d’estudis, estats civils, ideologies, poder adquisitiu, edats, sexe, etc. 

Quan un col·lectiu ha de negociar, proposar o posicionar-se envers una situació o context determinat, aquestes particularitats o connotacions que menciono, es posen de relleu i evidentment condicionen o fan impossible l’entesa.  I en la meva experiència particular, quan per fi, s’arriba a una entesa, aquesta és fràgil o totalment fictícia, per tant, no tarda en desaparèixer.

Dic això per que de vegades no som capaços d’obrir una mica el nostre punt de mira, i per molt bons arguments i amb més raó que un Sant al nostre favor, no deixem de mirar-nos el melic, de viure de records, d’alimentar constantment la rancúnia del passat... i en conseqüència, no tenim la capacitat de situar les nostres reivindicacions  en el context actual.

En el darrers dos anys o potser fa una mica més de temps, el context socioeconòmic ha canviat a una velocitat de vertigen i la perspectiva és que continuarà així o pitjor.  Amb aquest “panorama” i buscant entendre el per què ens comportem de la manera que ho fem darrerament, de forma instantània em ve al meu pensament:

1.-  No entenc que amb tota l’amplia llista de grans professionals, economistes, financers etc.  que ara ens alliçonen als ciutadans i als governs de com sortir  d’aquesta crisis, no evitessin, quant tocava, al seu dia, que s’arribés a produir.

2.- No comprenc que molta gent  s’ofusqui en continuar reivindicant tenir el mateix  modus vivendi que tenia fa cinc anys enredera.  Com si el problema global no anés amb ells... Segurament en són les “víctimes”, però malauradament per els que “tallen el bacallà” són “danys col·laterals”.

3.- Encara hi ha algú que creu que tornarem a tenir el model financer o econòmic dels darrers anys???

4.-  I per mi, potser el més important:  -Com és que al nostre país, (als estats veïns, pocs, però algun n’hi ha)  ningú (llevat del ex director de la CASS, que jo sàpiga) pagui o se’l responsabilitzi per una mala gestió política o econòmica?

 

El ciutadà, reclama i vol veure que es depuren responsabilitats, sigui on sigui i en l’àmbit que s’escaigui, tot  i que potser és massa tard, vol que qui la faci, que la pagui !!!

Segurament, si aquesta pràctica hagués estat més natural o arrelada a Andorra, (casos per il·lustrar-ho, tots en tenim algun al cap... de tots colors i afiliacions...) no haguéssim arribat al punt on ens trobem o be estaríem “culturalment” més preparats per fer-hi front.

I dic això per que encara  és molt, (massa) freqüent sentir:

- Es que el govern del “Sr Tal” va fer això...  i el ministre “fulanito” va aprovar no se què.... i el Secretari d’Estat de Funció Pública de l’any “X”, no va actuar en el cas de “menganito”.... I aquests tipus d'exemples també valen i molt, per la banca i pel “privat”.

Al meu entendre, és aquest legítim afany de buscar culpables i culpabilitzar-los de tots els nostres mals i problemes,  que ens desgasta i absorbeix les “forces” que s’han de tenir en el moment actual per tirar endavant i buscar solucions als problemes.

I en aquest punt, enllaço amb el inici de l’escrit... de funcionaris, bombers, polítics, periodistes, metges, etc...  n’hi ha de bons i de dolents, i sempre amb el tarannà o mala praxis d’un, n’hi ha prou per minvar la imatge de la resta de cara a la societat.

I a tots aquests “actors” que s’involucren en major o menor mesura, però que a la fi , i al cap, estan allà per intentar solucionar-ho, els hi dic: 

-Senyors!!! és hora d’oblidar, momentàniament i que quedi clar que dic:  momentàniament, el passat i començar a empènyer del carro per sortir d’aquesta situació, i per això, i tal com manifesten en els darrers dies alguns articles d’opinió,  és fonamental bons representants de tots els col·lectius, dels públics i dels privats, bons polítics,  i sobretot bona predisposició de totes les parts, conscients del poc marge de maniobra que la “situació” ens permet.

 

Només així podrem tornar a redefinir “les regles del joc” i tornar a viure en sintonia amb el nou entorn socioeconòmic.  I quan arribem aquest punt, que tardarà i molt, potser si que tornarem a recordar, però sobretot, recordar per no cometre els mateixos errors...

Potser és una reflexió molt genèrica i poc tècnica, que la majoria ja us l’havíeu fet fa temps, però no està de més recordar-nos la de tant en tant per no perdre el nord... 

PD:

Abans de publicar aquest escrit, me'l llegeixo un parell de cops...  de sobte em ve a la ment una reflexió tant o més interessant que la que acabeu de llegir... les línies anteriors fan referència a una part important de la societat andorrana,  aquella part que tenim feina i en molts casos tenim el lloc de treball garantit, però seria molt hipòcrita no fer  esment  de tota aquella gent, (malauradament cada dia més nombrosa), que han perdut la feina i que ho estant passant malament de veritat. Aquelles persones que en un percentatge important no tenen marge de negociació de res i que es troben desemparats... No els podem oblidar  i els hem d’ajudar, si ho fem, potser haurem obert i sensibilitzat una mica més el nostre punt de mira,  i les nostres reivindicacions seran més creïbles, reals i conseqüents amb l’entorn...

Continuarà....