dimecres, 10 de juny de 2015

El meu pare....



 Aquest escrit el vaig fer als pocs dies de morir el meu pare tot just fa sis mesos. L’havia deixat arraconat i no el volia rellegir més.
Avui, sense saber perquè l’he tornat a llegir i he decidit publicar-lo. El publico tal com el vaig redactar,  segurament no massa ben estructurat  i picant les tecles tal com rajaven els meus pensaments...




EL XIC DE L’HEREU.

És de nit, molt tard, sona el telèfon... La melodia és trista, sense voler-ho tinc el pressentiment que s’ha acabat...
Aquesta ocasió no és com les altres a les que ens tenies acostumats, arribo a casa i només veure’t .... Sé que el teu cor ha dit prou i el meu s’encongeix...
T’he plorat molt en d’altres episodis de la vida i era conscient de que aquest dia arribaria. “Estic preparat”, em deia a mi mateix,  però... “i una merda!”
Entre llàgrimes amargues intento escriure el que potser t’hauria d’haver dit més sovint, o senzillament no et vaig dir.
Parona, ets un pare poc convencional, des de que tinc ús de la raó t’he vist viure entre dos móns oposats, el de la malaltia i depressió, corrosiu  i cruel, al de les ganes de menjar-te la vida feroçment.
“Antoine”, m’has ensenyat tantes coses... Conscient o inconscientment m’has  alliçonat molt i inculcat els millors valors. T’ho havia d’haver dit: Sóc el que sóc gràcies a tu i a la mare. I n’estic tant orgullós!



Els mals moments viscuts no vull ni recordar-los, contra la meva voluntat, els tinc presents i n’he aprés moltes coses, a banda d’haver condicionat el meu creixement emocional i espiritual.
Però... i les conseqüències de la teva doctrina... Agrair-te la transmissió del valor per la família, de l’amistat, de la caritat i la solidaritat...Sempre ajudaves a qui t’ho demanava, en aquest aspecte, pare... No t’arribaré mai a la sola de la sabata.

Un dels teus lemes era: “Identitat abans que progrés!
Identitat que m’has donat tu, estimació per Andorra sense oblidar amb orgull les arrels pallareses i catalanes.

Et tinc molt present i prop meu. Absent per moments, tot i que sempre present.
Voldria tornar enrere, i ni que sigui per un instant tornar a baixar cap a la Portella o Torredembarra sentint en Llach en Serrat,  la Trinca o en Julio Iglesias. Voldria reviure la primera vegada que em vas portar al Camp del Barça, (1982) per la Final de la recopa d’Europa contra l’Standard de lieja (2-1). Sóc del Barça com i per tu.



Ens has aportat tant!!!

Et recordo.... Corpulent, de presencia notable,  implicat política i socialment, amic dels teus amics.... El buit que ens deixes és com tu; molt GRAN !!!


Cap comentari:

Publica un comentari