dimecres, 9 de setembre del 2015

L’ALTRA HISTÒRIA DE L’ANDORRA LAND ART



A un dia per la inauguració oficial del certamen Andorra Land Art voldria felicitar públicament a Reunió de Papaia i més concretament al meu estimat Pere Moles, per la gran iniciativa i per la gran feina realitzada per tal que l’Andorra Land Art esdevingui una realitat.


Us podria explicar del que es tracta aquesta Biennal, els artistes que hi venen i els emplaçaments de les obres que s’hi exposen, però tota aquesta informació la trobareu a la web: www.andorralandart.com millor explicada del que ho pugui fer jo. L’objectiu del meu escrit és el de reconèixer la tasca feta pel visionari del Pere i el grup d’amics i professionals que l’han acompanyat en aquesta aventura. 


Vagi per endavant que no sóc gaire entès d’art en general i menys en Land Art, però si que us puc i vull narrar un boci de la història que hi ha al darrera d’aquest projecte.

Com que tinc la sort de formar part de l’entorn del Pere, fa molt temps, que sento parlar del concepte “Land Art” o d’art mediambiental. Concepte, que a l’igual que a molts de vosaltres, (suposo) en sentir-lo per primera vegada em va causar una sèrie de dubtes i d’estupefacció...

Ja fa alguns anys, sempre que coincidia amb en Pere (que és molt sovint...) m’anava il·lustrant en aquest món, quan parlava i parla encara avui, d’aquest tipus d’expressió artística ho fa amb passió i sentiment. Us asseguro que li canvia la cara i se l’il·lumina l’expressió, podia i pot parlar del tema tot el temps que l’altre interlocutor vulgui dedicar a escoltar-lo.

Mentre continuava treballant en la seva altra passió i feina, el disseny gràfic, de forma natural el Pere s’obsessionà amb l’art a la natura, casi adoptant-lo com a “modus vivendi”. El resultat del que veurem en les nostres contrades, no neix com un bolet... no és fruit d’uns dies de treball i quatre cops de fil. Darrera hi ha moltes milles recorregudes i molts indrets explorats on el Land Art ja està implantat i transmeten a la gent que els visita, el que fa l’art: Sensacions, sentiments, emocions, etc..

El que avui és el comissari de la primera biennal de Land Art a casa nostra, ho és  bàsicament per l’entusiasme, pel sacrifici, per l’experiència, per la formació i devoció constant per l’art i per la immersió passional que ha experimentat en aquest món els darrers anys.
La seva capacitat i tossuderia l’han portat a aconseguir, al meu entendre, una fita increïble el l’historia de l’art a Andorra. Fita que evidentment no ha aconseguit sol. Quan la biennal s’estava coent, va unir un gran equip de professionals que dedicant-s’hi en cos i ànima han cuinat  aquest plat que finalment es podrà servir a partir demà dia 10 de setembre. Permeteu-me que faci una  menció especial pel Jordi Solé, el Tito i com no, la Neus. Sense la seva aportació d’oxigen, vitalitat i fins i tot alguna quota de racionalitat, el somni del Pere no s’hagués fet realitat.



Desitjo de tot cor que el públic consumidor d'art del nostre país, així com els que ens visitin, l’Andorra Land Art, les obres que s’hi exposen i el ventall multidisciplinar dels seus creadors compleixi les seves expectatives, i tinguin una molt bona crítica de la biennal.

FELICITO a tot l’equip que heu fet possible l’Andorra Land Art, als col·laboradors, i als patrocinadors. A punt de començar, per mi, la biennal ja és tot un èxit! 

Per cert, l’obra “Estripajecs” es simplement genial!

dimecres, 10 de juny del 2015

El meu pare....



 Aquest escrit el vaig fer als pocs dies de morir el meu pare tot just fa sis mesos. L’havia deixat arraconat i no el volia rellegir més.
Avui, sense saber perquè l’he tornat a llegir i he decidit publicar-lo. El publico tal com el vaig redactar,  segurament no massa ben estructurat  i picant les tecles tal com rajaven els meus pensaments...




EL XIC DE L’HEREU.

És de nit, molt tard, sona el telèfon... La melodia és trista, sense voler-ho tinc el pressentiment que s’ha acabat...
Aquesta ocasió no és com les altres a les que ens tenies acostumats, arribo a casa i només veure’t .... Sé que el teu cor ha dit prou i el meu s’encongeix...
T’he plorat molt en d’altres episodis de la vida i era conscient de que aquest dia arribaria. “Estic preparat”, em deia a mi mateix,  però... “i una merda!”
Entre llàgrimes amargues intento escriure el que potser t’hauria d’haver dit més sovint, o senzillament no et vaig dir.
Parona, ets un pare poc convencional, des de que tinc ús de la raó t’he vist viure entre dos móns oposats, el de la malaltia i depressió, corrosiu  i cruel, al de les ganes de menjar-te la vida feroçment.
“Antoine”, m’has ensenyat tantes coses... Conscient o inconscientment m’has  alliçonat molt i inculcat els millors valors. T’ho havia d’haver dit: Sóc el que sóc gràcies a tu i a la mare. I n’estic tant orgullós!



Els mals moments viscuts no vull ni recordar-los, contra la meva voluntat, els tinc presents i n’he aprés moltes coses, a banda d’haver condicionat el meu creixement emocional i espiritual.
Però... i les conseqüències de la teva doctrina... Agrair-te la transmissió del valor per la família, de l’amistat, de la caritat i la solidaritat...Sempre ajudaves a qui t’ho demanava, en aquest aspecte, pare... No t’arribaré mai a la sola de la sabata.

Un dels teus lemes era: “Identitat abans que progrés!
Identitat que m’has donat tu, estimació per Andorra sense oblidar amb orgull les arrels pallareses i catalanes.

Et tinc molt present i prop meu. Absent per moments, tot i que sempre present.
Voldria tornar enrere, i ni que sigui per un instant tornar a baixar cap a la Portella o Torredembarra sentint en Llach en Serrat,  la Trinca o en Julio Iglesias. Voldria reviure la primera vegada que em vas portar al Camp del Barça, (1982) per la Final de la recopa d’Europa contra l’Standard de lieja (2-1). Sóc del Barça com i per tu.



Ens has aportat tant!!!

Et recordo.... Corpulent, de presencia notable,  implicat política i socialment, amic dels teus amics.... El buit que ens deixes és com tu; molt GRAN !!!