dimarts, 18 de desembre del 2012

Hora de fer balanç...



Fa dies que tinc el blog descuidat... no és que no hi pensi, ans el contrari, el que passa es que el dia a dia familiar i sobretot laboral m’absorbeix, i no tinc massa esma per picar tecles i buidar el que penso.

No fa masses dies que el meu àngel de la guarda va fer 70 "anyets", instintivament he iniciat una reflexió interna envers la meva relació amb la meva marona en els últims temps. Aquest anàlisi de pensaments, m’ha dut de rebot a fer un balanç de tot allò, que m’ha succeït aquest 2012.

És en aquest punt, que se m’ha encès una llumeta i he decidit identificar els moments importants i resumir-los amb una frase o titular.
En principi ho volia fer per mi sol, però després he pensat: - "que carai! podria ser un post interessant pel blog".

Així doncs, i després de quedar-me per mi l’afectació, sensacions i  sentiments més profunds experimentats durant aquest any que ja s’acaba, aquell que vulgui continuar llegint, trobarà una llista "resum" dels moments, fets, situacions i vivències que  m’han passat aquest any. Bones i no tant bones.

• Esquí: - Portar als nens cada cap de setmana a l'esquí Club, em fa gaudir intensament i quantitativament de molts dies a la neu (snowboard, esquí...) Com he gaudit!!!

• Per mi és viu!!! : - Ens deixa una gran persona en tots el sentits, la pèrdua del meu sogre em marca per sempre i el seu record es transforma en un referent actitudinal per mi, no hi ha dia que no pensi en ell. 

• Foc a Calvinyà: - Més enllà de la tristesa que em causa un incendi forestal, aquest em va donar una oportunitat professional única a l'hora de poder col·laborar en la gestió del mateix amb els bombers de la Generalitat de Catalunya.

• Blocaire: -Començo a escriure el meu blog, ho faig més per mi, i el que m'aporta redactar,  que per res més...

• BMW: - Després de molts anys i gràcies a molts amics que hi col·laboren,  faig realitat una il·lusió; tinc una moto que té els mateixos anys que jo.

• Mala salut de Ferro: - Tot i que fa molts anys que ens dona ensurts... poder gaudir del pare, és tot un regal ni que estigui fotudet... està allà, i això és molt!!!

• Marxar abans d'hora: - Ens deixa la Marta, una dona maquíssima i exemple de compromís, lluita i valor per tots.

• Es casa el Guixo: - Gran dia de celebració envoltat de companys de feina i d’amics, gran record de la festa !

• Formentera: - Quin plaer descobrir aquesta illa!!! Desconnectar de tot i gaudir només i intensament de la família, el mar i la natura.

• Mas Roselló: - Incomparable la sensació de felicitat i pau que m’envaeix quan estic a la masia... i quan es compartida amb el Jordi, l'Eva, la família i els amics... Indescriptible ! (quan hi ha massa mainada... no tant, jejeje...)

• Foc de l'empordà: - Gran desastre ecològic, però un cop més i en mesura de les nostres possibilitats,  col·laboràrem i ens enriquirem professionalment.

• Meritxell: - Un any més, assolellat i fantàstic dia de peregrinatge i trobada a la "Borda del Pi" amb la família. Records molt vius pel Jordi que no hi era...

• Sant Joan de Déu: - El Mateuet ens va donar un ensurt, i tot i que finalment no va ser res, el fet de passar una setmana en un hospital infantil em va servir per comprovar lo afortunats que som i a la vegada lo desagraïts i superficials que ens tornem...

No vull enrotllar-me massa... però sense matisar-los, altres ítems importants per mi  en aquest any 2012 han estat:

Germans i pares, Recerques, Ton Pià, Falles,  Barça, Bombers, SJL, Amics, Boda Pifa, ENSOSP, Ventura Bonell, Twitter, Jochi, Catalunya,  Os de Balaguer, Snowboard, Coaching, Berlín, SICUR, Marbella, Esther ...

I els més importants de tots: NATA, MATEU i TOM, No tinc prou espai al blog per explicar el que signifiquen i m’aporten cada dia aquests éssers excepcionals.

Apa! que tingueu un bon any 2013 i l’actitud ideal per fer que els somnis es compleixin, ells sols no ho faran, cal lluitar i treballar per aconseguir-los.

Sigueu feliços !!!

dimecres, 7 de novembre del 2012

EN RELACIÓ A LES RECERQUES A LA MUNTANYA



Malauradament l’actualitat ha obert un debat i ha generat un corrent d’opinions  en alguns sectors, cossos i persones del nostre país en relació al personal i/o l’organització d’una recerca.

Intentaré donar la meva opinió personal, ho faré, intentant defugir de tecnicismes i sense aprofundir massa en els procediments operatius del Cos de Bombers per tal que sigui entenedor per a qualsevol lector. En aquest sentit, intentaré que l’escrit  serveixi per il•llustrar al pàcient lector (és llarguet...),  i amb això, ja em donaré per satisfet.

En primer lloc i per la vostra informació, matissar que la competència en matèria de rescat i de recerques a la muntanya és atribuïda pel M.I. Govern al Cos de Bombers. També hi ha altres cossos i estaments que tenen personal format i preparat per col•laborar, com són el servei de Policia, la Creu Roja, el Cos de Banders,  i en un futur, els voluntaris de Protecció Civil.

Anem al tema:
Un cop es rep l’alerta de la desaparició d’una o més persones a la muntanya, el primer personal que s’activa d’immediat són els bombers de guàrdia dels Grups Especials, es a dir: els membres del GRM i del GRC (Grup de Rescat Muntanya i Grup de Rescat Caní).
Aquests, i en base a la informació que aporta la persona alertant inicien la recerca en el punt on ha estat vista per darrer cop, i si no es disposa d’aquesta informació, en el punt  més favorable o probable que es determina.  
Sempre que les condicions ho permeten, inicien la recerca en helicòpter i quan no és possible o és de nit, o fan a peu, des de la zona  fixada per iniciar la recerca.






En un percentatge elevat de les recerques es troba a les persones entre les dues hores següents a l’alerta de la desaparició, en aquests casos, per fer-ho amb l’activació del personal de guàrdia n’hi ha hagut prou.
 Ara, arribats al punt que realitzada la primera cerca no obtenim resultats, s’activa a la resta de personal dels grups especials que es troben  fora de servei per tal que s’afegeixin d’immediat a la recerca.

Com no pot ser d’altra manera, gairebé la totalitat d’actuacions del Cos de Bombers, estan regulades per procediments d’actuació, i les recerques també. Per tant, els participants en una recerca els han de conèixer i abans d’assignar una zona de recerca al personal actuant, entre d'altres accions, s’ha d’estudiar la cartografia, el material necessari, l’estimació del temps que es trigarà, la meteorologia, el marcatge de la zona etc...
El següent pas, i normalment després de 12 a 24 hores,  és alertar a altres cossos especials, per reforçar i col.laborar en les tasques de recerca, principalment al Grup de Muntanya de la Policia, i posteriorment al Cos de Banders i Creu Roja  (En alguns cassos especials quan no existeix dificultat en el terreny s’ha comptat amb personal dels comuns i agents dels Serveis de circulació comunals)

Cal tenir molt present que cada situació és diferent i que existeixen moltes variables que condicionen l’establiment de l’operatiu de recerca i que, aquestes variables en la majoria de cassos no transcendeixen als mitjans de comunicació i/o  a l’opinió pública, i potser, és un dels motius per que es creïn opinions errònies o ignorants en referència les actuacions dels cossos especials.


Després d’aquesta resumida introducció, intentaré resoldre les qüestions més freqüents que és plantegen:

-          Com és que no s’activen voluntaris  per col·laborar?

L’afirmació que no s’activa personal civil no és del tot certa, m’explico. Depenent de la zona a explorar, si aquesta disposa de guardes, guies, vaquers,  o persones que hi habiten, aquests, sovint s’incorporen als grups de recerca sobre el terreny o col·laboren aportant informació sobre la zona, informació de cabdal importància. 

(Vull aprofitar per manifestar el meu respecte i sincer agraïment a totes aquelles persones que s’han ofert, no només en l’actualitat, en participar i ajudar-nos en les recerques que realitza el Cos de Bombers. Molts d’ells també són excursionistes, vilatans o caçadors, grans coneixedors del país.)

Dit això, sabeu que en un país com el nostre on l’orografia és escarpada i típica de zones de muntanya, seria una irresponsabilitat “enviar” gent lliurement a cercar, sense saber les seves capacitats, condicions físiques, coneixements del terreny, material i vestimenta que duen, assegurança... Els podríem exposar a que siguin ells els que puguin tenir un accident.

En un elevat nombre de serveis per recerques, les condicions meteorològiques són dolentes (i les causants de la pèrdua)  per tant, s’ha de menester una formació tècnica, coneixements d’orientació i del terreny importants, així com saber interpretar els mapes,  disposar del material i equipament tècnic de muntanya necessari per que l’efectiu sigui auto suficient i pugui resoldre les situacions imprevistes que es troben en mig de la muntanya, fora dels senders marcats.

Com és lògic, (al menys per mi), en una recerca els primers llocs on es busca són en els camins, senders, refugis i indrets on una persona “normal” pot haver anat a parar, per tant, quan el Cos de Bombers podria  activar  a voluntaris per treballar en aquests indrets on l’accés és més “fàcil”,  aquestes zones ja estan revisades pel efectius dels cossos de salvament i per tant la “busqueda” es centra en punts de la muntanya que no estan senyalitzats, al mig del bosc, al llit dels rius o dels torrents, tarteres,  barrancs, etc, amb el risc que comporta el desplaçar-se en aquest tipus de terreny.




A més, s’ha de saber que, amb la participació dels gossos de rescat és important NO “contaminar” les zones de recerca, i saber també, que els procediments emprats per treballar amb aquests animals i els seus guies són molt estrictes i rigorosos, per tant l’aportació massiva de gent en els sectors on treballen seria en un primer moment contraproduent  a més a més del anteriorment mencionat.

Cada efectiu d’un cos professional, sap a quina hora inicia la seva tasca en la recerca i no sap mai a quina hora la finalitzarà, per tant l’horari o la fatiga no condicionaran la missió, quan s’assigna a un grup un sector a cercar, el grup no  finalitza la tasca encomanada  fins que aquesta s’ha completat, Amb el cas de fer participar gent voluntària, el responsable de les operacions de recerca no podria garantir aquest aspecte.


-          Com sabeu per on heu passat o buscat i per on no?

Abans d’iniciar la segona etapa d’una recerca (passades unes hores) s’estableix un punt de comandament avançat, (PC) o s’activa l’UCA (vehicle equipat amb cartografia digital, ordinadors sistemes de telecomunicacions etc... que serveix d’unitat de comandament avançat). Des d’aquest punt un comandament i/o responsable gestiona tota la cerca i es prenen les decisions sobre el terreny.

Un cop actuen tots els efectius i finalitzada la recerca en un sector o en una zona posteriorment fixada, els efectius del cos de Bombers i d’altres cossos, que l’han realitzat “bolquen“ les dades dels seus recorreguts al responsable del PC o UCA, i aquest les transfereix a la cartografia. Aquesta acció es fa mitjançant les emissores que duen GPS, aprofitant les noves tecnologies i simultàniament amb mètodes més tradicionals, com la interpretació i marcatge sobre un mapa físic de les zones on s’ha treballat. 




Acte seguit des del PC, s’assigna als efectius una nova missió en un altre sector prèviament definit pel responsable de la cerca. Tots els sectors on es treballa estan prèviament identificats i definits sobre la cartografia, el cap de cada grup d’efectius abans d’iniciar una missió, rep una fitxa amb les dades del personal que té que supervisar i amb les informacions rellevants del sector en que es mourà. Aquest ha de tornar la fitxa al PC quan finalitza la tasca.


-          Quan decidiu que s’ha de finalitzar la recerca?

Cada cas és particular i depèn de moltes variables. Generalment durant les primeres 36 o 48 hores la recerca s’acostuma a fer “non stop” (dia i nit) i es busca sense interrupció mentre hi ha indicis de trobar al o als desapareguts en vida.  

A mesura que passen els dies i malauradament les recerques no tenen èxit, es van retirant efectius i es comença a optimitzar els recursos. No es dona totalment per finalitzada la cerca, fins que les condicions meteorològiques impossibiliten les tasques, com per exemple l’arribada de nevades importants a la tardor, la fossa de la neu a la primavera en el cas de que la desapaició sigui al hivern, o be després d’explorar minuciosament tota la zona o terreny fixada pels responsables del servei en base les informacions sobre la desaparició.

Penosament i després d’haver destinat tots els esforços i mitjans possibles, en recerques en zones muntanyoses, no es pot garantir mai al 100 x 100, que una persona desapareguda no es trobi en una zona en la que prèviament ja s’ha buscat o passat.


Abans de finalitzar el meu escrit, penso que és important recordar als lectors que el manifestat en aquest text no fa referència explicita a les accions que s’estan duen a terme en la recerca que s’està realitzant  a Sorteny.
També dir, que no és un extracte d’un procediment d’actuació , simplement és una opinió del Xic de l’Hereu en un intent d’aproximació a la gent a les tasques de recerca de persones perdudes, això si !!! de forma molt genèrica.
Ho he intentat fer resumit però ara que el llegeixo... tot i l’afany, crec que m’he “enrotllat” massa... En fi...

Feu atenció a l’hora d’anar a la muntanya, estudieu l’itinerari i adapteu-lo  a l’horari  de sortida i a les vostres condicions físiques ,aviseu algú del trajecte que penseu fer, dueu  el calçat i equipament adient, dueu sempre un telèfon mòbil, consulteu el mapa, i  la “meteo”.




dijous, 4 d’octubre del 2012

RESPONSABILITATS, JUBILACIONS I CAMPI QUI PUGUI...



Després d’haver llegit a  la premsa i sobretot en blogs, tots els articles i pensaments que ha generat la manifestació del passat dilluns, m’han vingut ganes de participar en el ball d’opinions amb la meva cançó.

Segurament el meu “single” no aportarà res de nou, ni serà la cançó de la tardor, (tampoc ho pretenc), però serà un tema més en la llista dels 40 principals de la manifestació del 1 d’octubre.

Se’m fa difícil explicar el que crec, de fet penso que tots els implicats tenen part de raó i cap d’ells posseeix la veritat o la solució absoluta o única.

Com que no tinc ganes “d’adornar” el meu escrit d’avui, i segurament em falta recursos i coneixements per argumentar el que penso, vaig de ”cara a barraca”:

- Si, hem demostrat que la societat Andorrana està fracturada i és totalment insolidària.

- No, comparteixo l’actitud mostrada per uns pocs incivilitzats  al final de la manifestació, ni comparteixo i repudio la intenció d’altres que volien tirar ous des de la plaça del Poble. Els extremistes i els radicals fan un flac favor a la situació actual.

- Si, em preocupa començar a veure ira i tensió als rostres de la gent, treballadors públics o no, bé em preocupa més els problemes dels treballadors humils que no tenen la feina garantida.

- No, som els funcionaris, ni els treballadors del privat els culpables o causants d’aquesta crisis.

- Si, cal governar amb responsabilitat, però també ens cal una llei de responsabilitat política, hem comprovat que alguns dels polítics que han gestionat el nostre país en els últims 25 anys, ho han fet de forma irresponsable. I tal dia farà un any...  (vull creure que inconscientment o per ignorància)

- Si, cal una reflexió per part dels funcionaris, i quan abans entenguem que ja no lliguem els gossos amb llonganisses, i que som els primers que hem de contribuir  a tirar endavant, abans avançarem.

- Si, (si no hi ha voluntat de canvi per les parts), s’han de respectar les condicions de jubilació que tenen els funcionaris i   que al seu dia els polítics  de torn els hi van establir. (al meu parer, i a dia d’avui, exagerades, però les van establir )

- Si, s’ha de canviar l’actual sistema de jubilacions dels treballadors de l’estat, el model vigent és insostenible i irracional.  S’ha de fer però, des del diàleg i amb els treballadors del estat conscienciats del context que ens envolta i ens toca viure.  WIN – WIN

- Si, avui per avui, els funcionaris som uns privilegiats !!!!  - I no per la jubilació, (que no sé com acabarà), som uns privilegiats pel fet de tenir feina.


- Si, Hem de demostrar més que mai als nostres conciutadans (que en definitiva són els que ens paguen) que els funcionaris som professionals, responsables, ens agrada la feina que fem i la fem per vocació (al menys jo)

- No hi havia anat ningú abans, (ni jo tampoc).  On eren el 95% dels manifestants del dilluns, els passats dies 1 de maig, quan els treballadors del privat reclamaven la nostra solidaritat per reivindicar millores laborals?
– Segurament teníem alguna cosa millor a fer....


Aprofito que vaig llençat.....

-No tenien temps la majoria d’empresaris del país  per preocupar-se de les jubilacions i els salaris dels funcionaris quan feien els diners a cabassos, i quan la majoria de jornals de la funció pública  eren inferiors als jornals del privat.

- Si, m’entristeix,  i molt, veure com amics i coneguts es queden sense feina a diari o han de tancar el seu negoci.

- No poden marxar del país molta gent que ho passa malament i estan desesperats, entre diversos motius, i bàsicament, per que Andorra és el seu país.

- No podem continuar gaudint de prestacions, subvencions ni viure en el país que hem viscut fins ara, si no comencem a contribuir econòmicament de forma justa i segons les rendes a les arques de l’estat.

-SI, s’ha de fer una llei de Funció Publica que acabi amb els incompetents i paràsits (que malauradament n’hi ha).
Ens cal una revisió de la  llei de la CASS, a l’igual que necessitem com l’aire, la reforma del model sanitari que s’ha engegat

-SI, estic convençut que hi ha una gran majoria de funcionaris ( de l’administració general i dels cossos especials) responsables, honestos, i treballadors  vocacionals. 

-SI, ens calen polítiques de reactivació econòmica i no pas de contenció o de retallades, si traiem  a la gent el poc “calè” que podien fer córrer més enllà dels productes bàsics...   això s’acaba d’enfonsar.

I apreciats lectors....... ja m’he cansat i casi deprimit d’escriure i de pensar en la situació actual.

Abans d’acabar però vull mencionar a la  @marisolfperez , al @Bernat_E , @marcuen , al Gabriel Fernandez i altres articulistes, “tuitaires” i “Faceboocaires”  anònims, que amb els seus escrits, comentaris i visions particulars, ( les quals comparteixo gairebé al 100 x 100 i inclús alguna frase he transcrit ) m’han motivat inconscientment ha escriure aquest post, que la veritat, no hem venia massa de gust fer no el tornaria a fer, i que alguna discussió i/o enuig em provocarà.

Ens trobem per la xarxa !!!

divendres, 7 de setembre del 2012

L’amic muntanyenc, botifarraire, culé i capellà





L’altre dia, com molt sovint,  pensava amb el mossèn Ramon, a l’entra a casa, damunt la taula vaig veure dos cançoners d’AINA que ens havia fet arribar el mossèn pels meus hereuets, en  Mateu i en Tom.
De sobte, com el que no vol la cosa, em vaig submergir en  els bons records emmagatzemats en la meva memòria i fruit dels molts anys  que vaig fer colònies al Casal Sant Cerni i posteriorment a AINA. 
Quins moments tant entranyables... a nivell global evoco tot el que va significar el meu pas, estiu darrera estiu, per AINA, els valors que vaig adquirir i l’estima pel meu país i les seves muntanyes que en varen inculcar. El record més anecdòtic o simpàtic que tinc, és el de quan vaig ser escollit per la resta de nens i nenes, Consol d’AINA, que bo!!!
Aquell diumenge d’agost en vaig estalviar d’anar caminant a missa, (coses del càrrec...), el Pep amb el seu Renault 5 de color blanc engalanat  amb diversos fulards verds amb la bandera andorrana,  hem va portar a missa acompanyat d’una jove molt guapeta que fou elegida Pubilla d’AINA, L’Emma  crec recordar que és deia, no teníem més de 12 o 13 anys...
 


Però la meva relació amb el Ramon va més enllà... de fet ja era amic dels meus pares quant aquests eren solters.  Rondaven els anys 60 i formaven part d’una colla anomenada “el grup del dijous”, aquest grup estava constituït per uns quants joves amb sensibilitats i preocupacions comunes, compromesos amb els problemes d’aquell moment i amb la vocació d’aportar quelcom més a la societat, en una Andorra on pràcticament l’únic  “leitmotiv” era el comerç... vaja això que superficialment avui està tant de moda de fer a les xarxes socials.

Amb el pas dels anys el Ramon els va unir en matrimoni i posteriorment  va anant batejant als tres fills, fruit d’aquella unió, fins i tot va apadrinar al més petit.

Tot i que m’he fet gran (encara que no ho aparenti) el vincle amb el Ramon de Canillo no s’ha desfet mai, independentment dels lligams indestructibles forjats amb els meus pares, personalment sempre li he tingut una gran estimació i respecte, i per aquests motius quan tinc ocasió de dialogar amb ell ho considero com una de les millors inversions del meu preuat temps.

En les ocasions que  ens retrobem, el primer que fa es preguntar-me pels pares, i acte seguit, ni que sigui uns instants comentem els últims successos a Can Barça, aspectes de bombers, dels monitors d’AINA o el més preocupant, la carència de valors que pateix la majoria de la  joventut actual.

Si avui he tingut ganes d’escriure sobre el mossèn Ramon, és per que darrera d’aquest capellà d’ulls closos, baixet i despentinat, hi ha un gran ésser humà, i mitjançant aquestes línies tinc la sensació de retre-li un petit homenatge i puc explicar a tothom la meva admiració i el meu total reconeixement a la seva persona i a la continuada tasca que realitza en be dels altres. Es cert que ha rebut i rebrà molts reconeixements procedents de diverses administracions, entitats, congregacions etc... però aquesta és la forma més adient i sincera que he trobat per agrair-li tot el que fa pel país, per la difusió i manteniment de les tradicions i la cultura andorrana, per la potenciació de l’esport de l’esqui de fons, per l’educació dels infants i dels joves, i sobre tot i el més important per a mi, (i perdoneu la quota d’egoisme) tot el que fa pels meus pares. Sense la seva presència física en ocasions i espiritual permanentment,  el feixuc i dificultós camí que els hi toca recórrer des de fa anys, seria molt més pendent i obscur.

No tot son flors i violes en la meva relació amb el mossèn... Cada dia 1 de gener, des de fa uns 15 anys, després de sopar a casa amb la família, disputem un mini campionat de botifarra, la parella formada pel “ cap de sèrie” Ramon i normalment el meu pare, s’enfronta a la parella de passerells formada pel meu cunyat Pere i jo mateix. Si no em falla la memòria només els hem pogut guanyar en 4 ocasions... aquest any canviaran les cosses...

                                     foto.JPG

Quin tros de persona !!! de fet, (tot i que no ho reconeixeré mai en públic) si en la meva ànima hi cap una engruna de creença cristiana, és gràcies a ell.

Gràcies per tot RAMON !!!

 

diumenge, 19 d’agost del 2012

CARLEMANY I MERITXELL PER VIANANTS


Meritxell i Carlemany per a vianants

Ja fa temps que crec que l’eix comercial format per l’avinguda Meritxell i Carlemany haurien de ser per a ús de vianants, de fet ho manifesto sovint, parlant amb gent i amics, i també expressant-ho a les xarxes socials.

Per tal d’enfortir el meu discurs i conèixer tots els “pros i contres” dels carrers per vianants, des de ja fa temps, que  m’informo i m’il·lustro dels avantatges i els inconvenients que representa aquesta transformació.
Observo altres ciutats o viles properes, que van apostar al seu dia pel model de carrers per a vianants en els seus eixos comercials, i intueixo les avantatges que tenen o han tingut.

Sempre que viatjo a qualsevol ciutat procuro passejar-me pels seus carrers de vianants, quin plaer passejar pel Portal de l’Àngel a Barcelona, quin bullici per la calle Preciados a Madrid, i la identitat del Barri de la Boca a Buenos Aires. Podria estar dient noms tota la nit... (com deia la cançó), de ben segur que a tots us ve a la memòria un carrer per vianants d’algun lloc.

La primera conclusió que en trec és que, en  moltes ciutats no només es potencien els carrers per a vianants ja existents, sinó que, se’n creen i transformen de nous com a reclam i com acció activadora de la econòmica i del comerç d’aquella zona.  A Andorra, un altre cop ja fem tard!!!

De fet em sembla que Andorra la Vella i Escaldes, deuen ser de les poques ciutats o viles “comercials” que no disposen d’una zona per a vianants, (llevat dels nuclis antics i per que no els hi queda altra opció), pel que sé de bona font, es que pel que fa a l’avinguda Carlemany des del carrer de la Unió fins al C. de la Constitució, és tècnicament possible, a l’AV Meritxell és més difícil però no impossible.

La segona conclusió que en trec i aquesta és indiscutible i de “pes” , és que els carrers per vianants permeten reduir la contaminació ambiental i acústica considerablement, a banda de facilitar el moviment dels vianants.

Com usuari freqüent d’aquestes dues avingudes, (de fet jo hi he viscut molts anys a les dues) puc dir que, al passejar amb la canalla o anar a comprar qualsevol cap de setmana o festiu,  experimento una sensació de pànic i nerviosisme que de vegades em fa avorrir el “baixar” a Andorra, estic contínuament llençant advertiments als meus nens: 

-          “ vigileu no us xafi un cotxe ”
-          “ Pareu al semàfor ”
-          “ vigila les bosses dels senyors”
-          “ deixeu passar el cotxet del bebe”
-          “ perdó per l’empenta ”
-          “ no s’estacioni aquí, que no ho veu que no deixa passar?”

Contràriament al que sento els dies puntuals que es tanca a la circulació rodada, com ara la cavalcada de reis, o aquells dies que és va tancar un tram de l’AV Meritxell, en els que passejar-hi em transmet, calma, seguretat i la sensació d’estar en un altre país i fins i tot en un parc temàtic de les compres.
M’omple de tranquil·litat i perquè no dir-ho, d’alegria.  




Una tercera conclusió i a la vegada opinió que manifesten els “experts” en relació als carrers per vianants, és el reclam que exerceixen sobre la gent, i com sabeu, on hi ha gent hi ha negoci, i aquest fet produeix que les marques i franquícies “de torn” si estableixin. 
 
I els comerciants?   
 Que hi diuen?                                                                                                        
 Tinc entès que no hi estan massa a favor... pel que he pogut llegir, aquest posicionament per part dels comerciants és repeteix a tots aquells llocs on s’ha volgut fer l’acció de “peatonalitzar” un carrer o avinguda, i que amb el pas del temps, la gran part d’ells ha acabat reconeixent l’èxit de la metamorfosi dels carrers.



El resultat de l’enquesta plantejada del 7 al 13 d’agost pel Diari d’Andorra, i resposta amb  582 vots referent a si les avingudes Meritxell i Carlemany s’haurien de fer per a vianants, és força indicatiu del que la majoria de  gent enquestada vol, un 58% manifesten que SI, ha de ser per vianants.

Així doncs, només cal demanar als governants parroquials i nacionals que siguin  valents, que mostrin la mateixa determinació en aquest projecte que la que mostren estan a favor o en contra del heliport del Patapou. Que no facin massa tard en engegar-ho, i sinó hi creuen com a mínim, fer-ho en dies puntuals, en temporada alta o en franges horàries de molta afluència.

Per cert estic pensant la possibilitat de col·locar un rètol gegant a la façana de casa la meva padrina de l’AV Meritxell,  que hi digui :