dilluns, 11 de novembre del 2013

El per què de tot plegat




Us heu parat a pensar quantes preguntes i/o dubtes us plantegeu al cap del dia?
No sé el nombre exacte (segur que existeix algun estudi...) però en el meu cas moltíssimes, masses!!!

Ens passem gran part del dia buscant respostes, moltes d’elles intranscendents a preguntes banals.

Molts dels successos o coses que passen diàriament, reclamen la nostra atenció i automàticament ens generen dubtes o qüestions del perquè succeeixen, i no em refereixo exclusivament aquells fets “noticiables”, sinó també aquelles "historietes" o esdeveniments del nostre entorn més pròxim, ja sigui social, familiar o laboral.

Recentment he arribat a la conclusió que tinc que discriminar totes aquelles preocupacions i dubtes que em provoquen  una inversió de pensaments important i que la resolució dels mateixos no puc controlar, no puc solucionar i/o que directament, no van amb mi...

Personalment penso que és una qüestió de salut mental.... De què em serveix rumiar i buscar els motius o l’entrellat a aspectes i desenllaços que passen i no hi tinc res a veure?

No vull invertir un minut del meu temps intentant resoldre o buscant explicacions als temes de safareig, a les decisions polítiques (“il·lògiques”) a l’estil de joc del Barça o el  per què els turistes del Pas de la Casa van amb caixes de cartró pel carrer....



Són alguns dels exemples de qüestions que evidentment algú trobarà importants, però a mi en principi i com es diu vulgarment "m’he la porten fluixa" ( perdó per l’expressió)

En fi... Treballo en seleccionar el que son preocupacions de veritat en la meva vida i el què no val la pena ni perdre un minut en analitzar ni en buscar respostes...

Una de les primeres accions que ja fa temps em vaig “autoreceptar”, i verdaderament  és molt saludable, és escollir la programació de TV en què inverteixo el poc temps que tinc per mirar la caixa tonta... ( els que no ho feu proveu-ho) en aquest sentit em sap més greu que deixi d’emetre canal 9 que si ho fes Tele 5, per exemple...

  Ara estic treballant en què la vida de la gent del meu entorn que no son família i amics no m’afecti.... No és fàcil i no se si ho aconseguiré. Però de veritat que el fet que el meu "veí" tingui 50 amants o s’hagi fet capellà no m’ha de robar més de tres segons del meu temps, millor dit no m’ha de robar ni un segon !!!

No m’interpreteu malament i penseu que a partir d’ara passo de tot.... ans al contrari ! Només que em preocuparé per al que realment val la pena i en el que professionalment em pertoca i m’enriqueix com a persona.

Per cert, heu vist que la Duquessa d’Alba sembla un simi?

:-)



 

dijous, 8 d’agost del 2013

GENT QUE TREBALLEN PELS ALTRES



Quan ens varen venir a veure els companys de bombers de Gelida la passada primavera per presentar-nos el projecte de bombers per Colòmbia, varem tenir clar des del primer moment que els Bombers d’Andorra hi havíem de col·laborar.

La motivació que ens va fer moure en un primer moment és molt senzilla:  Ells necessiten material professional de tot tipus pel seu projecte, i nosaltres tenim al magatzem caixes de material i vestimenta en  desús, caduc i/o obsolet que segurament mai més veurien la llum i el seu destí més tard o d’hora  seria un centre de tractament de residus...




Però, no !!! No podia ser aquesta la única motivació...  per lògica que fos...

Desprès de varis dies veient repetidament la tasca que realitzen des de la seva plataforma i repassant l’historial de cooperació ja realitzat des de l’any 2003, intentava  donar-li forma a la nostra participació, quan és despertaren en mi una sèrie de sensacions i sentiments sovint oblidats... malauradament.

Altruisme, generositat, solidaritat, compromís, vocació, humilitat, “companyerisme”, esforç i dedicació, son les propietats característiques que em transmeten les persones que apareixien en  cadascuna de les fotografies que il·lustren els documents que expliquen la tasca de Bombers x Colòmbia. 





Aquests trets identificatius, que hauríem de tenir totes les persones, però per sobre de tot, aquelles que  fem de bombers,  Son valors fàcils d’enumerar però difícils de mantenir i demostrar,  i més quan en el context actual, aquí discutim d’hores de treball, de guàrdies extres, d’assignació a un parc o un altre, de pressupost o de temes més tècnics com les propietats del  camió que adquirirem, o del pes de la nova eina de d’escarceració, allà... a Angostura, Entrerios, Sant Carlos o qualsevol altre municipi, estan esperant “como agua de mayo” qualsevol eina material o equipament que els hi faci més fàcil i segura la seva tasca i que els ajudi a protegir els seus bens i el més important.... a salvar vides!
Essencialment el que hauria de ser la preocupació de tots.


Com he dit anteriorment des del Cos de Bombers d’Andorra aportarem al projecte el nostre granet de sorra en forma de material divers, tal com ara “camilles”, fèrules immobilitzadores, material sanitari, vestimenta de Bomber i calçat entre d’altres, eines i material que degut a les normatives vigents o a causa de la frenètica i constant evolució a la que està immersa la nostra professió, han quedat en desús o s’han substituït i amb la nova vida útil que se’ls hi donarà donaran servei a poblacions i a multitud de persones.




Aquesta col·laboració, però ja ha donat els seus fruits....   Els integrants de Bombers x Colòmbia així com los Bomberos Voluntarios d’aquell magnífic país, ens han aportat als Bombers d’Andorra  un aspecte immaterial igual o tant  important: Una cura d’humilitat...
Aquesta donació  que fem als Bombers de Colòmbia més enllà del valor econòmic que pugui tenir  ens ha enriquit a tots, com a Cos de Bombers i com a persones.


En nom del Cos de Bombers d’Andorra, del seu Director, el Sr. Joan Carles Recasens, i en el meu propi, rebeu el nostre més sincer reconeixement i admiració per la gran tasca que realitzeu




dilluns, 24 de juny del 2013

Els petards i la mare que els va parir...

Sóc home de tradicions, m'agraden, en gaudeixo i les transmeto als meus fills, les catalanes i sobretot les d'Andorra.

El que m'indigna i en conseqüència fa que estigui al punt d'avorrir la revetlla de Sant Joan, és amb el que s'està transformant la festa i els dies previs...

Més enllà dels actes organitzats pels comuns, associacions culturals i les festes de barri, que són molts i molt interessants, em molesta molt que una setmana abans hagi de començar a aguantar cada vespre els soroll de centenars de petards i coets manipulats una part d'ells per una colla de brètols amb la única intenció de trinxar tot tipus d'objecte i mobiliari urbà que se'ls posi davant...
 
 
Un altre aspecte de la treta de context d'aquesta festa, és el cost que té per les administracions comunals i per a molts particulars les destrosses que causen els incívics... Bancs (de seure) papereres, parquímetres, contenidors, ampolles, fanals, bústies... Hauríeu de veure com han quedat les bústies de les cases del camí de la Canadilla, trinxades !  No n'ha quedat cap d'aprofitable.
De fet Encamp, s'ha despertat amb un paisatge més propi del la plaça Taksim aquests passats dies,  que d'un poble del Pirineu.

I els pares dels menors?  Nens que no tenen més de 15 anys, circulant pel carrer amb artefactes pirotècnics més propis de la guerrilla o de la "kale borroka" que de la seva edat. Estic esgarrifat !  

Sincerament penso que algú ho hauria de regular i controlar, si la tradició marca que la revetlla de les fogueres, falles, coets i petards és la nit del 23 de juny, per que collons uns quants comencen la festa "abans" pertorbant l'amplia majoria de ciutadans?

Per no parlar dels pobres animals, sobre tot els gossos, bèsties que pateixen desconsoladament el soroll i sarramball dels coets i petards al llarg d'aquests dies, vivint sota una por i un estres que només li desitjo als que manipulen petards fora de temporada.

Visca Sant Joan! Però el St. Joan de quan jo era petit... Quatre petardets, coca i moscatell.
 
 
 

dilluns, 27 de maig del 2013

“ EL QUE NO VALORA LA VIDA, NO SE LA MEREIX”





Es veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...

De fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han succeït els darrers dies,  han fet que aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.

Llegia commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del  Toni Esquerda.

-Buuuuuuufffffffffffffffffff !!!!

No seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el litigi en el que està immers.
Després d’intentar pair el que és indigerible, vaig interpretar entre línies que en Toni  no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.



El que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només he arriscat i  arriscaré la meva vida conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans, (penso...) arriscaria  la meva existència per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.


Tornant a la meva quotidiana realitat,  aquesta em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean Jacques.  El company Jacques va patir ara farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per cremades en un  85% del seu cos i la seva vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.
Després d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn més pròxim.
Durant l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...

Després de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!
I ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel que si val la pena lluitar...

Les comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en  una de les múltiples reflexions interiors que em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes entre els companys Toni i Jacques. 

Un decideix prendre un camí que el pot dur a  la mort, i l'altre casi  troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...

No puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu pensament,  però ho manifesto i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.

A ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...

No puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que sigui un dia més...  A tots ells només els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva solidaritat i estimació.

I finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...

No sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a viure i a valorar la vida.



No volia fer-ho, però sóc incapaç  de cloure l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però m’és igual:

-          Toni:  La vida d’una persona no la pot truncar mai una reivindicació.

-          Jacques:  Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort als ulls, transmet cada dia  aquestes ganes de viure que desprens  a tothom!!!





divendres, 3 de maig del 2013

TREBALLAR AMB PERSONES….





Al llarg de la nostra vida la majoria de nosaltres  passem un percentatge molt alt del nostre temps a la feina, molts també per les característiques de la nostra professió ens hem de relacionar amb un nombre important de persones, clients, usuaris, públic, companys i col·laboradors.

-Però què passa quan la relació laboral es centra principalment amb els companys i col·laboradors?

Jo tinc molt clar que aquest fet és un dels més enriquidors de la meva tasca, el fet d’establir relacions professionals que amb el temps esdevenen personals i d’amistat, m’ha ajudat i condicionat força a l’hora de créixer com a persona i com a bomber.
També és veritat que el fet de treballar amb molta gent et pot “amargar l’existència” i pot ser un fre, i fins i tot un motiu per tirar la tovallola, per no entrar a descriure el dolor que et causa comprovar que el que creies una relació forta i sòlida com un roure, només era una relació interessada i alçada sobre uns pilars de palla damunt d’un fanguer...

Per això, quan treballem en el mateix lloc amb molta més gent, una de les primeres coses a acceptar i comprendre és que tots els factors positius i beneficiosos  que t’aporta treballar i relacionar-te amb un col·lectiu nombrós, els pot anul·lar i desvirtuar un percentatge baix  de persones i  “gent  tòxica” del mateix grup humà.
Una vegada  assimilat aquest aspecte, ja hem superat un del principals esculls per poder gaudir de la feina i gestionar “comme il faut” persones.

Per sort i llevat d’algun mal dia... Sóc una persona que gaudeixo i molt treballant i desenvolupant la tasca que faig.  

La interrelació positiva amb la resta de companys m’aporta energia i un plus de motivació a l’hora  d’exercir i demostrar a diari la capacitat per dirigir, per prendre decisions, per donar instruccions, per clarificar objectius i per establir prioritats.
Aquesta dinàmica desenvolupada en un entorn favorable em permet també, ajudar als altres, em facilita la comunicació entre col·laboradors, i m’empeny a motivar, escoltar i encoratjar a l’equip.

Una de les millors inversions que pot fer un, és la d’invertir en formació, formar-se a nivell personal i com a professional. Jo he tingut l’oportunitat de fer-ho, i després de moltes hores d’adquisició de continguts formatius relacionats amb el management,  el coaching, la comunicació i la formació de formadors entre d’altres, em puc donar per satisfet en l’aspecte que duc una “motxilla” plena d’eines per utilitzar en la dificilíssima tasca de gestionar persones.

Es cert que hi ha persones i actituds puntuals  que esgoten la paciència d’un sant i que “ensorrarien” al mateix   Jorge Bucay o fins i tot a l’Aristòtil.
De vegades fins i tot, puntualment,  he arribat a pensar que la teoria i el dogma que transmeten els “coachs”, formadors, i motivadors, no té res a veure amb la realitat, és inaplicable i que és ciència ficció...

   “Cualquier parecido con la realidad es  pura coincidencia....
Arribats a aquesta situació és quan obro la “motxilla” plena d’eines i intento escollir la precisa, la adient, la justa per poder resoldre la situació particular. És en l’elecció del recurs que recordo tot el que he aprés, que refresco en la meva consciència  la  descripció del meu lloc de treball,  que faig  reflorir els meus valors i que m’obsessiono en reconduir l’actitud d’un altri de manera conseqüent amb  els estereotips, perfils, valors i exigències de la institució on treballem.


Sóc particularment sensible al meu món intern, m’agrada sentir-me en harmonia amb els éssers i les coses. Els sentiments en fan vibrar més que les idees i m’agrada sentir que el meu interlocutor em comprèn i comparteix els meus sentiments. Sóc extremadament metòdic sistemàtic i organitzat. Per mi els afectes són el més important.
Aquesta és la descripció de la meva manera de comunicar, resultant d’un test de management que vaig realitzar fa temps i que comparteixo totalment.

Prefereixo pensar que totes les actituds i comportaments tenen solució, vull continuar creient en els meus mentors en temes de formació i confiar en els recursos que m’ensenyen i en la seva correcta aplicació. Segur que amb aquesta mentalitat em serà més fàcil anar a treballar dia a dia.

No em vull deixar emportar per un optimisme desmesurat, i estic convençut que també existirà algun dia en el  que pensaré allò de: “ Déu, dóna’m paciència per aguantar-lo, per què si hem dones força... “

En fi... Em quedo amb la conclusió empírica a la que vaig arribar ja fa algunes primaveres:  - Si treballes motivat, content, amb energia, passió i amor pel que fas, se’ns dubte el resultat del teu esforç se’n veurà reflectit, potser no aconseguiràs el teu objectiu, però l’autosatisfacció i el convenciment d’haver fet el correcte, ja són per si mateixos una victòria.





dijous, 4 d’abril del 2013

EL BOMBERO MEDIOCRE de Jose Musse



Ja fa uns mesos navegant per la xarxa vaig topar amb un lloc, (desastres.org) on hi havia un escrit titulat “ El Bombero Mediocre” d’un tal Jose Musse. Vaig començar a llegir-lo i la veritat és que vaig trobar l'article molt interessant,  tot i que parlava de bombers, les descripcions que feia són totalment valides per múltiples professions i persones.

En la definició de “bombero mediocre” que fa aquest ex-bomber, escriptor i empresari peruà, el  que més em va “entristir” és que hi vaig veure identificat “algun conegut” meu...   
A l’instant em vaig proposar com a un objectiu professional, treballar per intentar eliminar els pocs “bombers mediocres” del  Cos de Bombers d’Andorra.



Per tal de fer-vos partícips de tant encertada descripció, m’he pres la llicència  de transmetre part de l’article als meus lectors. (evidentment tots els drets de són de l’autor i en cap cas em faig meves cap de les seves lletres tot i que les comparteixo al cent per cent)


El bombero mediocre

El bombero mediocre es confundido con otra especie; La del bombero cómodo. El bombero cómodo esta contento con su pequeño grado jerárquico, vive feliz sin promociones ni grandes responsabilidades. Menos es siempre más para él. El bombero cómodo es inofensivo y debe reconocérsele el derecho de existir con su opción de permanecer en su sitio y no avanzar.

 El bombero mediocre se diferencia del bombero cómodo por su nivel de peligrosidad. No necesita aguijonear o morder a sus víctimas. El bombero mediocre tiene otras mortales habilidades que lo hacen peligroso en toda organización.
Siempre murmura contra el superior, siempre crea un mal ambiente azuzando a los más jóvenes. Critica a su superiores hagan lo que hagan. Aunque lo dañino es que nunca ofrece alternativas, soluciones o propuestas. Es un experto en criticar, pero no en trabajar. No hace nada que no sea dañar a terceros.

No da la cara, no firma, no pone su nombre en riesgo. Usa anónimos o terceros. Esta habilidad camaleónica hace muchas veces difícil su detección por la comandancia. Según la Sociedad Americana de Cucarachología, debido al cambio climático, los bomberos mediocres se han mudado a blogs, forum y otros espacios de la Internet. (National Geographic Nro, 1024, pág 21)

No olvide que el líder siempre se pone delante de todos y por todos. Siempre es reconocible. Firma con su nombre, siempre es fácil identificarlo y localizarle. No necesita ocultarse ni agazaparse entre la multitud. Como principio dice en privado lo que dice en público. No habla lo que no se atrevería a escribir y firmar con su nombre, asumiendo toda las responsabilidades y consecuencias.

El bombero mediocre es cobarde, siempre actúa en la sombra. La penumbra es su aliado. Es carroñero.
Una de las características del bombero mediocre es la debilidad de su piel. Dado que siempre trabaja en la oscuridad, al ser descubierto y expuesto, rara vez sobrevive.

La madriguera en la que vive el bombero mediocre es tibia en invierno y verano. Se mantiene seca durante lluvias y temporales. El lugar en el que anida para procrear es el complejo de inferioridad.

El bombero mediocre nunca reconoce los méritos de sus colegas. El progreso de terceros es ofensivo. Esto en parte se explica por su anatomía. En lugar de oxígeno y hierro en su sangre corre envidia. El que es un fuerte ácido que explica su avinagrada personalidad. Por lo mismo, no se recomienda aplastarlo con el zapato, pues el ácido corroe la suela.

Así, el bombero mediocre nunca reconoce méritos, siempre menosprecia logros ajenos. Nada que logren otros es suficiente o admirable. Siempre que puede hace un escrutinio del record de terceros y lo basurea. Esto lo hace aunque claramente el bombero mediocre no haya logrado nada reconocible.

El bombero mediocre se asemeja a los grillos. Solitarios no hacen mucho daño, pero cuando se reúne un colectivo significativo, la anatomía de los grillos se transforma convirtiéndose en depredadoras plagas de langostas. Los bomberos mediocres asociados depredan instituciones completas en cuestión de meses. Se apoderan de espacios por décadas. Crean normas, se auto nombran en cargos, se auto eligen y saquean fortunas.

El bombero mediocre no es una sola especie, es un género divido en múltiples especies. Igual que los tiburones, hay muchos tipos, algunos difícilmente reconocibles entre ellos mismos.

Una de esas variables es que hay bomberos bastante dedicados pero son mediocres. Trabajadores abnegados, llevan el escudo de su institución tatuado con sangre y fuego en el corazón, pero son mediocres. Son de todas las especies la más difícil de detectar, pues se lleva bien en muchas ocasiones con sus superiores. Sin embargo, es la más peligrosa de todas las especies. Es fanático del bomberismo. Lleva en su auto su casco, uniforme, botas, etc. Pero si alguien critica su institución o dice que algo debe mejorarse, se convierte en enemigo. Decirle que su madre es una cualquiera no es tan grave para él como decirle que su institución está mal y que debe mejorar. Mencionar que su institución no sabe apagar incendios o es poco profesional es demasiado de absorver y ataca hasta la muerte. Su capacidad de autocritica es pobre o inexistente y eso asegura la existencia de instituciones mediocres. 

El bombero mediocre es peligroso no solo por todo lo anteriormente explicado. Su veneno y mordida tienen efectos mutantes. Quién es mordido se convierte como los vampiros del Séptimo Arte en otro bombero mediocre.

Zona libre de bomberos mediocres
Para mantenerlos alejados los dientes de ajos no sirven. Las estacas en forma de cruz o balas de plata tampoco han resultado efectivas. Son mitos urbanos las creencias que afirman lo contrario. Recientes investigaciones de la U.S. Food and Drugs Administration concluye que una administración profesional, con bomberos honestos y valientes que crean en el progreso, que es transparente en su gestión y uso de fondos, que use herramientas de gerencia modernas son instrumentos poderosos que han mantenido la población de bomberos mediocres al mínimo.

Instituciones que exijan a sus bomberos voluntarios triunfar en su vida personal y profesional (fuera de la institución voluntaria) y llevar vidas equilibradas han podido mantenerse como zonas libres de bomberos mediocres.
Bomberos mediocres que no son nada sin el uniforme de bombero, no se sienten completos como seres humanos si es que no tienen el casco escondiendo su pequeño cerebro se agarran de las instituciones voluntarias como parásitos. Por ello es importante que las instituciones no permitan que sus bomberos pasen demasiado tiempo en la institución, que no se muden ni física ni mentalmente.

 Un equilibrio es deseable.
El mejor bombero es aquel que esta feliz siendo bombero, pero se siente mejor realizado como ser humano siendo hijo, hermano, padre, esposo. Solo quien triunfa y lleva una vida mental saludable puede ofrecer lo mejor de sí a una persona necesitada de ayuda.

http://www.desastres.org/archivo/opiniones/3812-zona-libre-de-bomberos-mediocres.html

Al final he decidit transcriure’l tot ! és llarguet però penso que val molt la pena.
Com narra l’autor en el seu article, intentaré fer autocrítica institucional i personal i continuaré treballant per eliminar els bombers mediocres de la institució en la que tinc l’honor de treballar.  A l’hora també intentaré continuar creixent com a persona i com a bomber sense reunir cap les característiques  tòxiques que descriu en Jose Musse.

Abans de cloure, deixeu-me destacar que la majoria de persones que formem el Cos de Bombers d’Andorra, són bombers vocacionals amb una dedicació total i grans professionals, sinó jo no seria feliç (com sóc) de treballar en aquesta casa.

Com deia aquell: “A per ells !!! que són pocs i covards !!!”