Aquest escrit el vaig fer als
pocs dies de morir el meu pare tot just fa sis mesos. L’havia deixat arraconat
i no el volia rellegir més.
Avui, sense saber perquè l’he
tornat a llegir i he decidit publicar-lo. El publico tal com el vaig
redactar, segurament no massa ben estructurat
i picant les tecles tal com rajaven els
meus pensaments...
EL XIC DE L’HEREU.
És de nit, molt tard, sona el
telèfon... La melodia és trista, sense voler-ho tinc el pressentiment que s’ha
acabat...
Aquesta ocasió no és com les
altres a les que ens tenies acostumats, arribo a casa i només veure’t .... Sé
que el teu cor ha dit prou i el meu s’encongeix...
T’he plorat molt en d’altres
episodis de la vida i era conscient de que aquest dia arribaria. “Estic preparat”, em deia a mi mateix, però... “i
una merda!”
Entre llàgrimes amargues intento
escriure el que potser t’hauria d’haver dit més sovint, o senzillament no et
vaig dir.
Parona, ets un pare poc
convencional, des de que tinc ús de la raó t’he vist viure entre dos móns
oposats, el de la malaltia i depressió, corrosiu i cruel, al de les ganes de menjar-te la vida
feroçment.
“Antoine”, m’has ensenyat tantes coses... Conscient o inconscientment
m’has alliçonat molt i inculcat els millors
valors. T’ho havia d’haver dit: Sóc el que sóc gràcies a tu i a la mare. I n’estic
tant orgullós!
Els mals moments viscuts no vull ni recordar-los, contra la meva voluntat,
els tinc presents i n’he aprés moltes coses, a banda d’haver condicionat el meu
creixement emocional i espiritual.
Però... i les conseqüències de la teva doctrina... Agrair-te la transmissió
del valor per la família, de l’amistat, de la caritat i la solidaritat...Sempre
ajudaves a qui t’ho demanava, en aquest aspecte, pare... No t’arribaré mai a la
sola de la sabata.
Un dels teus lemes era: “Identitat abans que progrés!
Identitat que m’has donat tu, estimació per Andorra sense oblidar amb
orgull les arrels pallareses i catalanes.
Et tinc molt present i prop meu. Absent per moments, tot i que sempre present.
Voldria tornar enrere, i ni que sigui per un instant tornar a baixar cap a la Portella o Torredembarra
sentint en Llach en Serrat, la Trinca o en Julio Iglesias.
Voldria reviure la primera vegada que em vas portar al Camp del Barça, (1982) per
la Final de la
recopa d’Europa contra l’Standard de lieja (2-1). Sóc del Barça com i per tu.
Ens has aportat tant!!!
Et recordo.... Corpulent, de presencia notable, implicat política i socialment, amic dels teus
amics.... El buit que ens deixes és com tu; molt GRAN !!!
