dilluns, 25 de juny del 2012

MARXAR ABANS D'HORA



Com a un acte reflex, des de que he rebut la notícia de la mort de la Marta, no paro de pensar  en els moments que vaig compartir amb ella i de la sort que vaig tenir de conèixer-la.

Tot i que feia molt de temps que no hi tenia contacte, quan penso amb la Marta, els records que tinc són d’aquells que és guarden en un raconet "especial" de la meva memòria, son d’aquells que no s’esborren i es mantenen  frescos amb el pas del temps.

Records que van des d’un estiu a meitat dels anys 80, quan vaig conèixer la Marta i la Cristina en un curset d’informàtica a Escaldes, passant per un intent de pujada a l'Aneto i de molts dels sopars i dinars que vaig compartir amb ella i la seva família,  va ser en tots aquests viscuts comuns que vaig descobrir la manera de ser de la Marta, una dona de veu melosa, intel·ligent, independent,  discreta, de caràcter afable, i apassionada pel que feia.

Més endavant vaig perdre el contacte, però no per això vaig deixar de seguir amb respecte i admiració, com emmenava la pugna amb el cruel destí que l’hi havia tocat lidiar.
Durant aquest període va demostrar ser un exemple de superació i coratge per tots, va accentuar la seva solidaritat i mentre consolava als demés aprofitava per viure intensament.


Suposo que hi ha persones que viuen molts anys i passem per aquest món  sense "pena ni glòria" i n’hi ha d’altres que en viuen menys i deixen una empremta inesborrable.

Mentre intento plasmar negre sobre blanc els meus sentiments de forma més o menys correcta, inconscientment en venen al cap altres persones molt pròximes a mi i que també van marxar massa d’hora, recordo molt especialment els meus amics Jordi Montes, Jordi Puigdemasa (Puxi), i l'Eric Pià, al quals  l'imprevisible destí també va triar un dolorós i poc ortodox camí per ells, emportant-se’ls massa joves...

Quan hi penso, que és, tot sovint, se’m dibuixa un petit somriure a la cara que, després de temps d’intentar raonar el  per què apareixia una mostra d’alegria en el meu rostre quan el que tenia era un sentiment de pena, vaig acabar interpretant que és el senyal i la mostra de que no els he oblidat i que els tinc vius i molt presents dins meu.

En aquests moments tristos i dolorosos ens intentem consolar amb frases més o menys fetes,  (alguna, que inclús comparteixo) com ara:  El dolor per la pèrdua dels éssers estimats és impossible de guarir... No hem d’estar tristos per haver-los perdut i ens hem d’alegrar d’haver-los tingut...  Des del cel vetllaran per nosaltres..., etc....

Jo, sincerament, no sé en quin racó de cel s’estan....  però si que sé, en quin racó del meu cor han deixat la seva petjada,  i amb qui comparteixen aquest exclusiu espai de la meva ànima,  allà l'Eric, el Jordi i  el Puxi,  viuen eternament amb el record que tinc dels meus familiars desapareguts, amb les abraçades del tiet Josep i amb  l’admiració  i record permanent que tinc  pel Jordi, el meu estimat sogre. Ara, amb tots ells, encara que també massa aviat, també hi viu per sempre la Marta.

No sé qui deia alguna cosa semblant a que: "ningú és mort ni desapareix del tot mentre el seu record perduri en els altres" i en aquest sentit la Marta no haurà mort i viurà en els nostres records i pensaments per sempre més.

Una sincera abraçada per la família, pel Ventura, la Meri, l'Ester i la Laia, i especialment per la Cristina i la Maria Tresa.




divendres, 8 de juny del 2012

INFRAESTRUCTURES PROBLEMÀTIQUES



Desprès de veure la roda de premsa del Govern i sentir on anirà ubicat el futur Heliport Nacional, el primer que em ve al cap és alegrar-me pel fet de que aviat serà una realitat, segonament em faig la reflexiono següent:

Mai plou al gust de tothom...

No dic res que no sapiguem tots, però la primera reacció que comporta  prendre decisions d’aquest tipus, és la discrepància.

Parteixo de la base que gairebé tothom som conscients de la necessitat al nostre país d’una infraestructura d’aquest tipus, i que a més, el model de licitació proposat pel govern, (a cost "0 €" per a l’administració ) és l’encertat.



Però be, a l’hora d’escollir la ubicació... comença el "ball de bastons", que si el soroll,  que si la caiguda de rocs, que si l’accés,que si els plans d’emergència,etc... Asseguraria que tots aquests aspectes ja estan contemplats en el projecte del licitant adjudicat i crec que no s’han deixat a la improvisació.


Acte seguit surten a la llum les opinions dels que pateixen els "danys col·laterals", el Sr. President de l’associació de taxistes, dient que, "ens enfonsaran i ens farà perdre clientela...." 
Per que no ho veuen com una oportunitat i una aportació de futurs clients?

En tot cas, s’ubiqui on s’ubiqui l’heliport, sempre hi haurà gent descontenta i altra de contenta,  el que no podem dir, (penso), es que el posin en un altre lloc per que a mi em molestarà el soroll...

-I en el cas que és re-ubiqués en una altra zona no tant exclusiva, als veïns  no els hi molestarà el soroll?
- Com s’ho fan a la resta del món les zones residencials situades prop d’un heliport o aeroport?

Sempre el podem ubicar a 2.500 m. d’alçada on només molesti als animals (qui els defensarà?...), on es passi la meitat d’any tancat degut a les inclemències meteorològiques i on es tardi més temps per anar des de l’heliport al centre del país, que des de Barcelona a Andorra...

Tinc molt presents altres exemples d’infraestructures construïdes a Andorra i que ja van aixecar polseguera el seu dia... Us refresco la memòria?

- Qui se’n recorda de la gestió, funcionament i ubicació del costós i luxós Camp de tir de la Rabassa?

- I de com està el Rocòdrom dels Cortals d'Encamp? Ho recordeu?  Doncs mort de fàstic, amb el que va costar...  No hagués estat millor ubicar-lo al centre d'Encamp?

Potser cal recordar de resquitllada la ubicació del telecabina de La Massana... "El posarem aquí! és el millor pel poble... " i de sobte, tot i que ja està instal.lat, "que em paguin per sobrevolar el meu terreny..."
Lo contents que estan la majòria de "massanencs", i la reactivació comercial que produeix a la Massana.



I de la situació escollida per l’abandonat i poc pràctic FUNICAMP? 
Ni ha reactivat el poble ni res de res... I per més "inri", no se si sabeu el que costa alimentar a la "bèstia"...

- I Caldea ?
Us venen a la memòria les innumerables critiques que va rebre el projecte, la seva ubicació, l’estètica i el seu cost?
Qui concep ara, una Escaldes i una Andorra sense Caldea?
 - Ningú !!!





 M’agradaria que el projecte del futur Heliport Nacional fos com Caldea, que en el seu inici veu la llum envoltat de detractors i polèmica, i que en un futur no gaire llunyà s’acabi convertint en una infraestructura indispensable pel creixement o si més no, pel manteniment del nostre país.