MARXAR ABANS D'HORA

Com a un acte reflex, des de que he rebut la notícia de la mort de la Marta, no paro de pensar  en els moments que vaig compartir amb ella i de la sort que vaig tenir de conèixer-la.

Tot i que feia molt de temps que no hi tenia contacte, quan penso amb la Marta, els records que tinc són d’aquells que és guarden en un raconet "especial" de la meva memòria, son d’aquells que no s’esborren i es mantenen  frescos amb el pas del temps.

Records que van des d’un estiu a meitat dels anys 80, quan vaig conèixer la Marta i la Cristina en un curset d’informàtica a Escaldes, passant per un intent de pujada a l'Aneto i de molts dels sopars i dinars que vaig compartir amb ella i la seva família,  va ser en tots aquests viscuts comuns que vaig descobrir la manera de ser de la Marta, una dona de veu melosa, intel·ligent, independent,  discreta, de caràcter afable, i apassionada pel que feia.

Més endavant vaig perdre el contacte, però no per això vaig deixar de seguir amb respecte i admiració, com emmenava la pugna amb el cruel destí que l’hi havia tocat lidiar.

Durant aquest període va demostrar ser un exemple de superació i coratge per tots, va accentuar la seva solidaritat i mentre consolava als demés aprofitava per viure intensament.

Suposo que hi ha persones que viuen molts anys i passem per aquest món  sense "pena ni glòria" i n’hi ha d’altres que en viuen menys i deixen una empremta inesborrable.

Mentre intento plasmar negre sobre blanc els meus sentiments de forma més o menys correcta, inconscientment en venen al cap altres persones molt pròximes a mi i que també van marxar massa d’hora, recordo molt especialment els meus amics Jordi Montes, Jordi Puigdemasa (Puxi), i l'Eric Pià, al quals  l'imprevisible destí també va triar un dolorós i poc ortodox camí per ells, emportant-se’ls massa joves...

Quan hi penso, que és, tot sovint, se’m dibuixa un petit somriure a la cara que, després de temps d’intentar raonar el  per què apareixia una mostra d’alegria en el meu rostre quan el que tenia era un sentiment de pena, vaig acabar interpretant que és el senyal i la mostra de que no els he oblidat i que els tinc vius i molt presents dins meu.

En aquests moments tristos i dolorosos ens intentem consolar amb frases més o menys fetes,  (alguna, que inclús comparteixo) com ara:  El dolor per la pèrdua dels éssers estimats és impossible de guarir... No hem d’estar tristos per haver-los perdut i ens hem d’alegrar d’haver-los tingut...  Des del cel vetllaran per nosaltres..., etc....

Jo, sincerament, no sé en quin racó de cel s’estan....  però si que sé, en quin racó del meu cor han deixat la seva petjada,  i amb qui comparteixen aquest exclusiu espai de la meva ànima,  allà l'Eric, el Jordi i  el Puxi,  viuen eternament amb el record que tinc dels meus familiars desapareguts, amb les abraçades del tiet Josep i amb  l’admiració  i record permanent que tinc  pel Jordi, el meu estimat sogre. Ara, amb tots ells, encara que també massa aviat, també hi viu per sempre la Marta.

No sé qui deia alguna cosa semblant a que: "ningú és mort ni desapareix del tot mentre el seu record perduri en els altres" i en aquest sentit la Marta no haurà mort i viurà en els nostres records i pensaments per sempre més.

Una sincera abraçada per la família, pel Ventura, la Meri, l'Ester i la Laia, i especialment per la Cristina i la Maria Tresa.