L’altre dia, com molt
sovint, pensava amb el mossèn Ramon, a
l’entra a casa, damunt la taula vaig veure dos cançoners d’AINA que ens havia
fet arribar el mossèn pels meus hereuets, en Mateu i en Tom.
De sobte, com el que no vol
la cosa, em vaig submergir en els bons
records emmagatzemats en la meva memòria i fruit dels molts anys que vaig fer colònies al Casal Sant Cerni i
posteriorment a AINA.
Quins moments tant entranyables...
a nivell global evoco tot el que va significar el meu pas, estiu darrera estiu,
per AINA, els valors que vaig adquirir i l’estima pel meu país i les seves
muntanyes que en varen inculcar. El record més anecdòtic o simpàtic que tinc,
és el de quan vaig ser escollit per la resta de nens i nenes, Consol d’AINA,
que bo!!!
Aquell diumenge d’agost en
vaig estalviar d’anar caminant a missa, (coses del càrrec...), el Pep amb el
seu Renault 5 de color blanc engalanat
amb diversos fulards verds amb la bandera andorrana, hem va portar a missa acompanyat d’una jove
molt guapeta que fou elegida Pubilla d’AINA, L’Emma crec recordar que és deia, no teníem més de 12
o 13 anys...
Però la meva relació amb el Ramon va més enllà... de fet ja era amic dels
meus pares quant aquests eren solters.
Rondaven els anys 60 i formaven part d’una colla anomenada “el grup del
dijous”, aquest grup estava constituït per uns quants joves amb sensibilitats i
preocupacions comunes, compromesos amb els problemes d’aquell moment i amb la
vocació d’aportar quelcom més a la societat, en una Andorra on pràcticament
l’únic “leitmotiv” era el comerç... vaja
això que superficialment avui està tant de moda de fer a les xarxes socials.
Amb el pas dels anys el Ramon els va unir en matrimoni i
posteriorment va anant batejant als tres
fills, fruit d’aquella unió, fins i tot va apadrinar al més petit.
Tot i que m’he fet gran (encara que no ho aparenti) el vincle amb el
Ramon de Canillo no s’ha desfet mai, independentment dels lligams
indestructibles forjats amb els meus pares, personalment sempre li he tingut
una gran estimació i respecte, i per aquests motius quan tinc ocasió de
dialogar amb ell ho considero com una de les millors inversions del meu preuat
temps.
En les ocasions que ens retrobem,
el primer que fa es preguntar-me pels pares, i acte seguit, ni que sigui uns
instants comentem els últims successos a Can Barça, aspectes de bombers, dels
monitors d’AINA o el més preocupant, la carència de valors que pateix la
majoria de la joventut actual.
Si avui he tingut ganes d’escriure sobre el mossèn Ramon, és per que darrera
d’aquest capellà d’ulls closos, baixet i despentinat, hi ha un gran ésser humà,
i mitjançant aquestes línies tinc la sensació de retre-li un petit homenatge i puc
explicar a tothom la meva admiració i el meu total reconeixement a la seva
persona i a la continuada tasca que realitza en be dels altres. Es cert que ha
rebut i rebrà molts reconeixements procedents de diverses administracions,
entitats, congregacions etc... però aquesta és la forma més adient i sincera
que he trobat per agrair-li tot el que fa pel país, per la difusió i
manteniment de les tradicions i la cultura andorrana, per la potenciació de
l’esport de l’esqui de fons, per l’educació dels infants i dels joves, i sobre
tot i el més important per a mi, (i perdoneu la quota d’egoisme) tot el que fa
pels meus pares. Sense la seva presència física en ocasions i espiritual
permanentment, el feixuc i dificultós
camí que els hi toca recórrer des de fa anys, seria molt més pendent i obscur.
No tot son flors i violes en la meva relació amb el mossèn... Cada dia 1
de gener, des de fa uns 15 anys, després de sopar a casa amb la família,
disputem un mini campionat de botifarra, la parella formada pel “ cap de sèrie”
Ramon i normalment el meu pare, s’enfronta a la parella de passerells formada
pel meu cunyat Pere i jo mateix. Si no em falla la memòria només els hem pogut
guanyar en 4 ocasions... aquest any canviaran les cosses...
Quin tros de persona !!! de fet, (tot i que no ho reconeixeré mai en públic)
si en la meva ànima hi cap una engruna de creença cristiana, és gràcies a ell.
Gràcies per tot RAMON !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada