EN RELACIÓ A LES RECERQUES A LA MUNTANYA

Malauradament l’actualitat ha obert un debat i ha generat un corrent d’opinions  en alguns sectors, cossos i persones del nostre país en relació al personal i/o l’organització d’una recerca.

Intentaré donar la meva opinió personal, ho faré, intentant defugir de tecnicismes i sense aprofundir massa en els procediments operatius del Cos de Bombers per tal que sigui entenedor per a qualsevol lector. En aquest sentit, intentaré que l’escrit  serveixi per il•llustrar al pàcient lector (és llarguet...),  i amb això, ja em donaré per satisfet.

En primer lloc i per la vostra informació, matissar que la competència en matèria de rescat i de recerques a la muntanya és atribuïda pel M.I. Govern al Cos de Bombers. També hi ha altres cossos i estaments que tenen personal format i preparat per col•laborar, com són el servei de Policia, la Creu Roja, el Cos de Banders,  i en un futur, els voluntaris de Protecció Civil.

Anem al tema:

Un cop es rep l’alerta de la desaparició d’una o més persones a la muntanya, el primer personal que s’activa d’immediat són els bombers de guàrdia dels Grups Especials, es a dir: els membres del GRM i del GRC (Grup de Rescat Muntanya i Grup de Rescat Caní).

Aquests, i en base a la informació que aporta la persona alertant inicien la recerca en el punt on ha estat vista per darrer cop, i si no es disposa d’aquesta informació, en el punt  més favorable o probable que es determina.  

Sempre que les condicions ho permeten, inicien la recerca en helicòpter i quan no és possible o és de nit, o fan a peu, des de la zona  fixada per iniciar la recerca.

En un percentatge elevat de les recerques es troba a les persones entre les dues hores següents a l’alerta de la desaparició, en aquests casos, per fer-ho amb l’activació del personal de guàrdia n’hi ha hagut prou.

 Ara, arribats al punt que realitzada la primera cerca no obtenim resultats, s’activa a la resta de personal dels grups especials que es troben  fora de servei per tal que s’afegeixin d’immediat a la recerca.

Com no pot ser d’altra manera, gairebé la totalitat d’actuacions del Cos de Bombers, estan regulades per procediments d’actuació, i les recerques també. Per tant, els participants en una recerca els han de conèixer i abans d’assignar una zona de recerca al personal actuant, entre d'altres accions, s’ha d’estudiar la cartografia, el material necessari, l’estimació del temps que es trigarà, la meteorologia, el marcatge de la zona etc...

El següent pas, i normalment després de 12 a 24 hores,  és alertar a altres cossos especials, per reforçar i col.laborar en les tasques de recerca, principalment al Grup de Muntanya de la Policia, i posteriorment al Cos de Banders i Creu Roja  (En alguns cassos especials quan no existeix dificultat en el terreny s’ha comptat amb personal dels comuns i agents dels Serveis de circulació comunals)

Cal tenir molt present que cada situació és diferent i que existeixen moltes variables que condicionen l’establiment de l’operatiu de recerca i que, aquestes variables en la majoria de cassos no transcendeixen als mitjans de comunicació i/o  a l’opinió pública, i potser, és un dels motius per que es creïn opinions errònies o ignorants en referència les actuacions dels cossos especials.

Després d’aquesta resumida introducció, intentaré resoldre les qüestions més freqüents que és plantegen:

-          Com és que no s’activen voluntaris  per col·laborar?

L’afirmació que no s’activa personal civil no és del tot certa, m’explico. Depenent de la zona a explorar, si aquesta disposa de guardes, guies, vaquers,  o persones que hi habiten, aquests, sovint s’incorporen als grups de recerca sobre el terreny o col·laboren aportant informació sobre la zona, informació de cabdal importància. 

(Vull aprofitar per manifestar el meu respecte i sincer agraïment a totes aquelles persones que s’han ofert, no només en l’actualitat, en participar i ajudar-nos en les recerques que realitza el Cos de Bombers. Molts d’ells també són excursionistes, vilatans o caçadors, grans coneixedors del país.)

Dit això, sabeu que en un país com el nostre on l’orografia és escarpada i típica de zones de muntanya, seria una irresponsabilitat “enviar” gent lliurement a cercar, sense saber les seves capacitats, condicions físiques, coneixements del terreny, material i vestimenta que duen, assegurança... Els podríem exposar a que siguin ells els que puguin tenir un accident.

En un elevat nombre de serveis per recerques, les condicions meteorològiques són dolentes (i les causants de la pèrdua)  per tant, s’ha de menester una formació tècnica, coneixements d’orientació i del terreny importants, així com saber interpretar els mapes,  disposar del material i equipament tècnic de muntanya necessari per que l’efectiu sigui auto suficient i pugui resoldre les situacions imprevistes que es troben en mig de la muntanya, fora dels senders marcats.

Com és lògic, (al menys per mi), en una recerca els primers llocs on es busca són en els camins, senders, refugis i indrets on una persona “normal” pot haver anat a parar, per tant, quan el Cos de Bombers podria  activar  a voluntaris per treballar en aquests indrets on l’accés és més “fàcil”,  aquestes zones ja estan revisades pel efectius dels cossos de salvament i per tant la “busqueda” es centra en punts de la muntanya que no estan senyalitzats, al mig del bosc, al llit dels rius o dels torrents, tarteres,  barrancs, etc, amb el risc que comporta el desplaçar-se en aquest tipus de terreny.

A més, s’ha de saber que, amb la participació dels gossos de rescat és important NO “contaminar” les zones de recerca, i saber també, que els procediments emprats per treballar amb aquests animals i els seus guies són molt estrictes i rigorosos, per tant l’aportació massiva de gent en els sectors on treballen seria en un primer moment contraproduent  a més a més del anteriorment mencionat.

Cada efectiu d’un cos professional, sap a quina hora inicia la seva tasca en la recerca i no sap mai a quina hora la finalitzarà, per tant l’horari o la fatiga no condicionaran la missió, quan s’assigna a un grup un sector a cercar, el grup no  finalitza la tasca encomanada  fins que aquesta s’ha completat, Amb el cas de fer participar gent voluntària, el responsable de les operacions de recerca no podria garantir aquest aspecte.

-          Com sabeu per on heu passat o buscat i per on no?

Abans d’iniciar la segona etapa d’una recerca (passades unes hores) s’estableix un punt de comandament avançat, (PC) o s’activa l’UCA (vehicle equipat amb cartografia digital, ordinadors sistemes de telecomunicacions etc... que serveix d’unitat de comandament avançat). Des d’aquest punt un comandament i/o responsable gestiona tota la cerca i es prenen les decisions sobre el terreny.

Un cop actuen tots els efectius i finalitzada la recerca en un sector o en una zona posteriorment fixada, els efectius del cos de Bombers i d’altres cossos, que l’han realitzat “bolquen“ les dades dels seus recorreguts al responsable del PC o UCA, i aquest les transfereix a la cartografia. Aquesta acció es fa mitjançant les emissores que duen GPS, aprofitant les noves tecnologies i simultàniament amb mètodes més tradicionals, com la interpretació i marcatge sobre un mapa físic de les zones on s’ha treballat. 

Acte seguit des del PC, s’assigna als efectius una nova missió en un altre sector prèviament definit pel responsable de la cerca. Tots els sectors on es treballa estan prèviament identificats i definits sobre la cartografia, el cap de cada grup d’efectius abans d’iniciar una missió, rep una fitxa amb les dades del personal que té que supervisar i amb les informacions rellevants del sector en que es mourà. Aquest ha de tornar la fitxa al PC quan finalitza la tasca.

-          Quan decidiu que s’ha de finalitzar la recerca?

Cada cas és particular i depèn de moltes variables. Generalment durant les primeres 36 o 48 hores la recerca s’acostuma a fer “non stop” (dia i nit) i es busca sense interrupció mentre hi ha indicis de trobar al o als desapareguts en vida.  

A mesura que passen els dies i malauradament les recerques no tenen èxit, es van retirant efectius i es comença a optimitzar els recursos. No es dona totalment per finalitzada la cerca, fins que les condicions meteorològiques impossibiliten les tasques, com per exemple l’arribada de nevades importants a la tardor, la fossa de la neu a la primavera en el cas de que la desapaició sigui al hivern, o be després d’explorar minuciosament tota la zona o terreny fixada pels responsables del servei en base les informacions sobre la desaparició.

Penosament i després d’haver destinat tots els esforços i mitjans possibles, en recerques en zones muntanyoses, no es pot garantir mai al 100 x 100, que una persona desapareguda no es trobi en una zona en la que prèviament ja s’ha buscat o passat.

Abans de finalitzar el meu escrit, penso que és important recordar als lectors que el manifestat en aquest text no fa referència explicita a les accions que s’estan duen a terme en la recerca que s’està realitzant  a Sorteny.

També dir, que no és un extracte d’un procediment d’actuació , simplement és una opinió del Xic de l’Hereu en un intent d’aproximació a la gent a les tasques de recerca de persones perdudes, això si !!! de forma molt genèrica.

Ho he intentat fer resumit però ara que el llegeixo... tot i l’afany, crec que m’he “enrotllat” massa... En fi...

Feu atenció a l’hora d’anar a la muntanya, estudieu l’itinerari i adapteu-lo  a l’horari  de sortida i a les vostres condicions físiques ,aviseu algú del trajecte que penseu fer, dueu  el calçat i equipament adient, dueu sempre un telèfon mòbil, consulteu el mapa, i  la “meteo”.