Un any, ja!

Un any passa ràpid, però el vuit que vas deixar continua present, molt present!
Et trobo i trobem molt a faltar, sobretot la mare... ja saps, vivia per tu.
No passa un dia que no et tingui present i me'n recordi de tu, ja ho diuen: "Sempre recordem a les persones que estimem quan ja no hi son..." Potser és cert... En tot cas i per mi ets més viu que mai, per que et somio, et sento, i et porto al cor.

Quan pronuncio; " El padrí Toni... o el meu pare...", em canvia el to de veu, se'm omplen els pulmons i m'envaeixo d'orgull i estimació. Tot sovint parlo de tu al Mateu i al Tom, de la teva andorranitat, de la teva bondat, de la teva solidaritat i del teu barcelonisme, t'estimen !!!

Aquell dia al vespre vaig anar a una reunió al Sisco de Sants, per preparar la Nit de l'esquí amb alguns companys de la Fae, ahir l'atzar va fer coincidir que en el primer aniversari de la teva mort, em trobés al mateix lloc i amb la mateixa gent... Si més no, curiós !
Dona records al Jordi i al Simonet!

L’ALTRA HISTÒRIA DE L’ANDORRA LAND ART

A un dia per la inauguració oficial del certamen Andorra Land Art voldria felicitar públicament a Reunió de Papaia i més concretament al meu estimat Pere Moles, per la gran iniciativa i per la gran feina realitzada per tal que l’Andorra Land Art esdevingui una realitat.

Us podria explicar del que es tracta aquesta Biennal, els artistes que hi venen i els emplaçaments de les obres que s’hi exposen, però tota aquesta informació la trobareu a la web: www.andorralandart.com millor explicada del que ho pugui fer jo. L’objectiu del meu escrit és el de reconèixer la tasca feta pel visionari del Pere i el grup d’amics i professionals que l’han acompanyat en aquesta aventura. 

Vagi per endavant que no sóc gaire entès d’art en general i menys en Land Art, però si que us puc i vull narrar un boci de la història que hi ha al darrera d’aquest projecte.

Com que tinc la sort de formar part de l’entorn del Pere, fa molt temps, que sento parlar del concepte “Land Art” o d’art mediambiental. Concepte, que a l’igual que a molts de vosaltres, (suposo) en sentir-lo per primera vegada em va causar una sèrie de dubtes i d’estupefacció...

Ja fa alguns anys, sempre que coincidia amb en Pere (que és molt sovint...) m’anava il·lustrant en aquest món, quan parlava i parla encara avui, d’aquest tipus d’expressió artística ho fa amb passió i sentiment. Us asseguro que li canvia la cara i se l’il·lumina l’expressió, podia i pot parlar del tema tot el temps que l’altre interlocutor vulgui dedicar a escoltar-lo.

Mentre continuava treballant en la seva altra passió i feina, el disseny gràfic, de forma natural el Pere s’obsessionà amb l’art a la natura, casi adoptant-lo com a “modus vivendi”. El resultat del que veurem en les nostres contrades, no neix com un bolet... no és fruit d’uns dies de treball i quatre cops de fil. Darrera hi ha moltes milles recorregudes i molts indrets explorats on el Land Art ja està implantat i transmeten a la gent que els visita, el que fa l’art: Sensacions, sentiments, emocions, etc..

El que avui és el comissari de la primera biennal de Land Art a casa nostra, ho és  bàsicament per l’entusiasme, pel sacrifici, per l’experiència, per la formació i devoció constant per l’art i per la immersió passional que ha experimentat en aquest món els darrers anys.

La seva capacitat i tossuderia l’han portat a aconseguir, al meu entendre, una fita increïble el l’historia de l’art a Andorra. Fita que evidentment no ha aconseguit sol. Quan la biennal s’estava coent, va unir un gran equip de professionals que dedicant-s’hi en cos i ànima han cuinat  aquest plat que finalment es podrà servir a partir demà dia 10 de setembre. Permeteu-me que faci una  menció especial pel Jordi Solé, el Tito i com no, la Neus. Sense la seva aportació d’oxigen, vitalitat i fins i tot alguna quota de racionalitat, el somni del Pere no s’hagués fet realitat.

Desitjo de tot cor que el públic consumidor d'art del nostre país, així com els que ens visitin, l’Andorra Land Art, les obres que s’hi exposen i el ventall multidisciplinar dels seus creadors compleixi les seves expectatives, i tinguin una molt bona crítica de la biennal.

FELICITO a tot l’equip que heu fet possible l’Andorra Land Art, als col·laboradors, i als patrocinadors. A punt de començar, per mi, la biennal ja és tot un èxit! 

Per cert, l’obra “Estripajecs” es simplement genial!

El meu pare....

 Aquest escrit el vaig fer als pocs dies de morir el meu pare tot just fa sis mesos. L’havia deixat arraconat i no el volia rellegir més.

Avui, sense saber perquè l’he tornat a llegir i he decidit publicar-lo. El publico tal com el vaig redactar,  segurament no massa ben estructurat  i picant les tecles tal com rajaven els meus pensaments...

EL XIC DE L’HEREU.

És de nit, molt tard, sona el telèfon... La melodia és trista, sense voler-ho tinc el pressentiment que s’ha acabat...

Aquesta ocasió no és com les altres a les que ens tenies acostumats, arribo a casa i només veure’t .... Sé que el teu cor ha dit prou i el meu s’encongeix...

T’he plorat molt en d’altres episodis de la vida i era conscient de que aquest dia arribaria. “Estic preparat”, em deia a mi mateix,  però... “i una merda!”

Entre llàgrimes amargues intento escriure el que potser t’hauria d’haver dit més sovint, o senzillament no et vaig dir.

Parona, ets un pare poc convencional, des de que tinc ús de la raó t’he vist viure entre dos móns oposats, el de la malaltia i depressió, corrosiu  i cruel, al de les ganes de menjar-te la vida feroçment.

“Antoine”, m’has ensenyat tantes coses... Conscient o inconscientment m’has  alliçonat molt i inculcat els millors valors. T’ho havia d’haver dit: Sóc el que sóc gràcies a tu i a la mare. I n’estic tant orgullós!

Els mals moments viscuts no vull ni recordar-los, contra la meva voluntat, els tinc presents i n’he aprés moltes coses, a banda d’haver condicionat el meu creixement emocional i espiritual.

Però... i les conseqüències de la teva doctrina... Agrair-te la transmissió del valor per la família, de l’amistat, de la caritat i la solidaritat...Sempre ajudaves a qui t’ho demanava, en aquest aspecte, pare... No t’arribaré mai a la sola de la sabata.

Un dels teus lemes era: “Identitat abans que progrés!

Identitat que m’has donat tu, estimació per Andorra sense oblidar amb orgull les arrels pallareses i catalanes.

Et tinc molt present i prop meu. Absent per moments, tot i que sempre present.

Voldria tornar enrere, i ni que sigui per un instant tornar a baixar cap a la Portella o Torredembarra sentint en Llach en Serrat,  la Trinca o en Julio Iglesias. Voldria reviure la primera vegada que em vas portar al Camp del Barça, (1982) per la Final de la recopa d’Europa contra l’Standard de lieja (2-1). Sóc del Barça com i per tu.

Ens has aportat tant!!!

Et recordo.... Corpulent, de presencia notable,  implicat política i socialment, amic dels teus amics.... El buit que ens deixes és com tu; molt GRAN !!!

El per què de tot plegat

Us heu parat a pensar quantes preguntes i/o dubtes us plantegeu al cap del dia?

No sé el nombre exacte (segur que existeix algun estudi...) però en el meu cas moltíssimes, masses!!!

Ens passem gran part del dia buscant respostes, moltes d’elles intranscendents a preguntes banals.

Molts dels successos o coses que passen diàriament, reclamen la nostra atenció i automàticament ens generen dubtes o qüestions del perquè succeeixen, i no em refereixo exclusivament aquells fets “noticiables”, sinó també aquelles "historietes" o esdeveniments del nostre entorn més pròxim, ja sigui social, familiar o laboral.

Recentment he arribat a la conclusió que tinc que discriminar totes aquelles preocupacions i dubtes que em provoquen  una inversió de pensaments important i que la resolució dels mateixos no puc controlar, no puc solucionar i/o que directament, no van amb mi...

Personalment penso que és una qüestió de salut mental.... De què em serveix rumiar i buscar els motius o l’entrellat a aspectes i desenllaços que passen i no hi tinc res a veure?

No vull invertir un minut del meu temps intentant resoldre o buscant explicacions als temes de safareig, a les decisions polítiques (“il·lògiques”) a l’estil de joc del Barça o el  per què els turistes del Pas de la Casa van amb caixes de cartró pel carrer....

Són alguns dels exemples de qüestions que evidentment algú trobarà importants, però a mi en principi i com es diu vulgarment "m’he la porten fluixa" ( perdó per l’expressió)

En fi... Treballo en seleccionar el que son preocupacions de veritat en la meva vida i el què no val la pena ni perdre un minut en analitzar ni en buscar respostes...

Una de les primeres accions que ja fa temps em vaig “autoreceptar”, i verdaderament  és molt saludable, és escollir la programació de TV en què inverteixo el poc temps que tinc per mirar la caixa tonta... ( els que no ho feu proveu-ho) en aquest sentit em sap més greu que deixi d’emetre canal 9 que si ho fes Tele 5, per exemple...

  Ara estic treballant en què la vida de la gent del meu entorn que no son família i amics no m’afecti.... No és fàcil i no se si ho aconseguiré. Però de veritat que el fet que el meu "veí" tingui 50 amants o s’hagi fet capellà no m’ha de robar més de tres segons del meu temps, millor dit no m’ha de robar ni un segon !!!

No m’interpreteu malament i penseu que a partir d’ara passo de tot.... ans al contrari ! Només que em preocuparé per al que realment val la pena i en el que professionalment em pertoca i m’enriqueix com a persona.

Per cert, heu vist que la Duquessa d’Alba sembla un simi?

:-)

 

GENT QUE TREBALLEN PELS ALTRES

Quan ens varen venir a veure els companys de bombers de Gelida la passada primavera per presentar-nos el projecte de bombers per Colòmbia, varem tenir clar des del primer moment que els Bombers d’Andorra hi havíem de col·laborar.

La motivació que ens va fer moure en un primer moment és molt senzilla:  Ells necessiten material professional de tot tipus pel seu projecte, i nosaltres tenim al magatzem caixes de material i vestimenta en  desús, caduc i/o obsolet que segurament mai més veurien la llum i el seu destí més tard o d’hora  seria un centre de tractament de residus...

Però, no !!! No podia ser aquesta la única motivació...  per lògica que fos...

Desprès de varis dies veient repetidament la tasca que realitzen des de la seva plataforma i repassant l’historial de cooperació ja realitzat des de l’any 2003, intentava  donar-li forma a la nostra participació, quan és despertaren en mi una sèrie de sensacions i sentiments sovint oblidats... malauradament.

Altruisme, generositat, solidaritat, compromís, vocació, humilitat, “companyerisme”, esforç i dedicació, son les propietats característiques que em transmeten les persones que apareixien en  cadascuna de les fotografies que il·lustren els documents que expliquen la tasca de Bombers x Colòmbia. 

Aquests trets identificatius, que hauríem de tenir totes les persones, però per sobre de tot, aquelles que  fem de bombers,  Son valors fàcils d’enumerar però difícils de mantenir i demostrar,  i més quan en el context actual, aquí discutim d’hores de treball, de guàrdies extres, d’assignació a un parc o un altre, de pressupost o de temes més tècnics com les propietats del  camió que adquirirem, o del pes de la nova eina de d’escarceració, allà... a Angostura, Entrerios, Sant Carlos o qualsevol altre municipi, estan esperant “como agua de mayo” qualsevol eina material o equipament que els hi faci més fàcil i segura la seva tasca i que els ajudi a protegir els seus bens i el més important.... a salvar vides!

Essencialment el que hauria de ser la preocupació de tots.

Com he dit anteriorment des del Cos de Bombers d’Andorra aportarem al projecte el nostre granet de sorra en forma de material divers, tal com ara “camilles”, fèrules immobilitzadores, material sanitari, vestimenta de Bomber i calçat entre d’altres, eines i material que degut a les normatives vigents o a causa de la frenètica i constant evolució a la que està immersa la nostra professió, han quedat en desús o s’han substituït i amb la nova vida útil que se’ls hi donarà donaran servei a poblacions i a multitud de persones.

Aquesta col·laboració, però ja ha donat els seus fruits....   Els integrants de Bombers x Colòmbia així com los Bomberos Voluntarios d’aquell magnífic país, ens han aportat als Bombers d’Andorra  un aspecte immaterial igual o tant  important: Una cura d’humilitat...

Aquesta donació  que fem als Bombers de Colòmbia més enllà del valor econòmic que pugui tenir  ens ha enriquit a tots, com a Cos de Bombers i com a persones.

En nom del Cos de Bombers d’Andorra, del seu Director, el Sr. Joan Carles Recasens, i en el meu propi, rebeu el nostre més sincer reconeixement i admiració per la gran tasca que realitzeu

Els petards i la mare que els va parir...

Sóc home de tradicions, m'agraden, en gaudeixo i les transmeto als meus fills, les catalanes i sobretot les d'Andorra.

El que m'indigna i en conseqüència fa que estigui al punt d'avorrir la revetlla de Sant Joan, és amb el que s'està transformant la festa i els dies previs...

Més enllà dels actes organitzats pels comuns, associacions culturals i les festes de barri, que són molts i molt interessants, em molesta molt que una setmana abans hagi de començar a aguantar cada vespre els soroll de centenars de petards i coets manipulats una part d'ells per una colla de brètols amb la única intenció de trinxar tot tipus d'objecte i mobiliari urbà que se'ls posi davant...

 

 

Un altre aspecte de la treta de context d'aquesta festa, és el cost que té per les administracions comunals i per a molts particulars les destrosses que causen els incívics... Bancs (de seure) papereres, parquímetres, contenidors, ampolles, fanals, bústies... Hauríeu de veure com han quedat les bústies de les cases del camí de la Canadilla, trinxades !  No n'ha quedat cap d'aprofitable.

De fet Encamp, s'ha despertat amb un paisatge més propi del la plaça Taksim aquests passats dies,  que d'un poble del Pirineu.

I els pares dels menors?  Nens que no tenen més de 15 anys, circulant pel carrer amb artefactes pirotècnics més propis de la guerrilla o de la "kale borroka" que de la seva edat. Estic esgarrifat !  

Sincerament penso que algú ho hauria de regular i controlar, si la tradició marca que la revetlla de les fogueres, falles, coets i petards és la nit del 23 de juny, per que collons uns quants comencen la festa "abans" pertorbant l'amplia majoria de ciutadans?

Per no parlar dels pobres animals, sobre tot els gossos, bèsties que pateixen desconsoladament el soroll i sarramball dels coets i petards al llarg d'aquests dies, vivint sota una por i un estres que només li desitjo als que manipulen petards fora de temporada.

Visca Sant Joan! Però el St. Joan de quan jo era petit... Quatre petardets, coca i moscatell.

 

 

 

“ EL QUE NO VALORA LA VIDA, NO SE LA MEREIX”

Es veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...

De fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han succeït els darrers dies,  han fet que aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.

Llegia commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del  Toni Esquerda.

-Buuuuuuufffffffffffffffffff !!!!

No seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el litigi en el que està immers.

Després d’intentar pair el que és indigerible, vaig interpretar entre línies que en Toni  no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.

El que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només he arriscat i  arriscaré la meva vida conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans, (penso...) arriscaria  la meva existència per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.

Tornant a la meva quotidiana realitat,  aquesta em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean Jacques.  El company Jacques va patir ara farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per cremades en un  85% del seu cos i la seva vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.

Després d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn més pròxim.

Durant l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...

Després de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!

I ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel que si val la pena lluitar...

Les comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en  una de les múltiples reflexions interiors que em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes entre els companys Toni i Jacques. 

Un decideix prendre un camí que el pot dur a  la mort, i l'altre casi  troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...

No puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu pensament,  però ho manifesto i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.

A ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...

No puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que sigui un dia més...  A tots ells només els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva solidaritat i estimació.

I finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...

No sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a viure i a valorar la vida.

No volia fer-ho, però sóc incapaç  de cloure l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però m’és igual:

-          Toni:  La vida d’una persona no la pot truncar mai una reivindicació.

-          Jacques:  Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort als ulls, transmet cada dia  aquestes ganes de viure que desprens  a tothom!!!