Es
veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un
gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...
De
fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han
succeït els darrers dies, han fet que
aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.
Llegia
commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del Toni Esquerda.
-Buuuuuuufffffffffffffffffff
!!!!
No
seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica
i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el
litigi en el que està immers.
Després d’intentar pair el que és indigerible,
vaig interpretar entre línies que en Toni
no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.
El
que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i
tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només
he arriscat i arriscaré la meva vida
conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans,
(penso...) arriscaria la meva existència
per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense
dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.
Tornant
a la meva quotidiana realitat, aquesta
em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean
Jacques. El company Jacques va patir ara
farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per
cremades en un 85% del seu cos i la seva
vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.
Després
d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar
aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em
relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren
el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament
sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn
més pròxim.
Durant
l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i
només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant
una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma
que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...
Després
de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una
frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!
I
ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho
pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora
de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel
que si val la pena lluitar...
Les
comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en una de les múltiples reflexions interiors que
em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes
entre els companys Toni i Jacques.
Un decideix prendre un camí que el pot dur a la mort, i l'altre casi troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...
No
puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les
circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu
pensament, però ho manifesto
i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que
ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat
l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.
A
ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...
No
puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a
la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que
sigui un dia més... A tots ells només
els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva
solidaritat i estimació.
I
finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut
en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...
No
sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a
viure i a valorar la vida.
No
volia fer-ho, però sóc incapaç de cloure
l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però
m’és igual:
-
Toni:
La vida d’una persona no la pot truncar mai
una reivindicació.
-
Jacques: Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort
als ulls, transmet cada dia aquestes
ganes de viure que desprens a tothom!!!
Jordi, m'han fet reflexionar molt les teves paraules! Estic totalment d'acord!! La vida s'ha d'estimar i valorar. És el millor regal que tenim. Una experiència única! Si estem en aquest món és per alguna raó! M'algrat els entrebancs que ens aporta sempre podem extreure'n algun aprenentatge. Gràcies per aportar aquest missatge d'optimisme! felicitats!
ResponEliminaUna abraçada,
Mari
http://cocochicdiary.blogspot.com/
Un bravo ben gran per aquest escrit!!
ResponEliminaUna abraçada,
Montse D.
Pero es real lo del toni? 130 dies de vaga fam... Au va!
ResponEliminaHola Jordi..Aquestes paraules m'han fet reflexionar..Moltes gràciesnnn
ResponEliminaGràcies pels comentaris.
ResponEliminaFantastic. Felicitats i a reflexionar.
ResponEliminaNo sé com he caigut al teu bloc. M´en alegro perqué m´agrada molt. Amb el teu permis et contuinuaré llegint. Moltes gracies!
ResponEliminaCris.
Gràcies per llegir-me i opinar.
ResponElimina