dimecres, 18 d’abril de 2012

SIGUEU FELIÇOS, COLLONS !!!



Heu pensat alguna vegada si sou feliços? que us fa feliç? o més profundament, que és la felicitat?



Amb aquest escrit, no pretenc jutjar les actituds, els problemes i el grau de felicitat de ningú, és una reflexió genèrica i potser un pel superficial, però a mi em recorda que he  de ser feliç.

Darrerament, a la feina, al meu entorn, al poble, pel carrer etc... veig masses cares llargues o inexpressives, "gent grisa" com els anomeno...  Les noticies que ens ofereixen els mitjans, el 90 % són dolentes. La gent no para de queixar-se,  i tot i que en alguns casos les reivindicacions són més que justificades, en d'altres es queixen per banalitats i per que no dir-ho; per vici.

Ja fa una temporada que em vaig fer totes les preguntes de l'inici de l'escrit, i la primera  resposta que em va venir al cap, sense dubte va ser:   -Sóc FELIÇ !!! 




I per que en sóc, em vaig auto-preguntar?

Doncs simplement,  per que no em puc queixar,  evidentment que podria ser més feliç, però també podria ser més desgraciat...

Darrerament la vida m'ha fotut pals forts, m'han deixat persones molt pròximes i molt estimades, tinc el Pare i parents realment fotuts i les perspectives, si he de fer cas del que diuen, llegeixo o veig, no són gaires optimistes.

I tot i això sóc feliç !!!

Tinc feina,  m'encanta el que faig,  és una de les meves passions i em realitza. Tinc una família excepcional que m'estima i m'estimo.  Amics dels bons també en tinc, i tenir tot això avui en dia  és una sort.

Quan sento gent que amb una cara de pomes agres em diuen:
-Es que m'han retallat el salari....
-Es que aquest any no sé si podré anar a no se quina illa de vacances...
-Es que tinc mal aquí o tinc mal allà...

El primer que penso és:
I ja està?
Només et passa això?

En una Andorra on hi han més aturats que mai, on els índex de pobresa són històrics i on la gent ha de marxar als seus pobles d'origen per trobar aixopluc, només fem que queixar-nos i no mirem ni valorem el que tenim.  (per no parlar de ni pensem  en que podem fer per trobar la solució...)

S'ha de ser optimista collons!!!

El que jo faig  cada matí, (be... cada matí.... algun em costa més...) és llevar-me de bon humor, dibuixar un somriure a la cara i afrontar el dia amb optimisme.  També és cert que depenent d'on vagis, ràpidament trobaràs algú que s'encarregarà d'esborrar-te el somriure, però d'inici a punta de dia, aquesta és la meva actitud.

Evidentment també he desenvolupat uns mecanismes "d'auto-confiança" per els moments o situacions on amb  la teoria no n'hi ha prou... I de tant en tant em dic:

No estic trist per haver perdut un ésser estimat, estic feliç d'haver-lo tingut.
No em rendeixo si veig que t'apagués, aprofito i gaudeixo de la teva llum fins que s'extingeixi.

Intenta enregistrar cada somriure dels teus vailets com si fos l'últim, d'aquí dos hores ja ni el recordaré.

No sóc més feliç pel fet d'anar de vacances a un destí paradisíac i exclusiu, en sóc per poder anar a passejar amb la dona i els nens a Les Pardines.

El que compta és l'actitud !!!

No em preocupa gens ni mica si algú es llegirà aquest escrit, ni tant sols si està ben estructurat o redactat, si és realista a filosòfic, del que si estic convençut és de que en més d'una ocasió me'l llegiré per recordar-me de que gran part de la meva felicitat es basa en l'actitud amb que afronto la vida...

Sigueu feliços i carpe diem.




2 comentaris:

  1. Ole tu!!!!
    Aquesta és la meva.... SOMRIURE cada dia i CARPE DIEM!!! M'ho aplico diàriament!!!

    Ets molt gran Jordi!!!!

    ResponElimina
  2. No puc estar més d'acord!!! I per cert, el blog està molt i molt ben escrit. Felicitats! Tens un lector atrapat!
    David Cerqueda

    ResponElimina