dilluns, 27 de maig del 2013

“ EL QUE NO VALORA LA VIDA, NO SE LA MEREIX”





Es veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...

De fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han succeït els darrers dies,  han fet que aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.

Llegia commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del  Toni Esquerda.

-Buuuuuuufffffffffffffffffff !!!!

No seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el litigi en el que està immers.
Després d’intentar pair el que és indigerible, vaig interpretar entre línies que en Toni  no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.



El que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només he arriscat i  arriscaré la meva vida conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans, (penso...) arriscaria  la meva existència per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.


Tornant a la meva quotidiana realitat,  aquesta em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean Jacques.  El company Jacques va patir ara farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per cremades en un  85% del seu cos i la seva vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.
Després d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn més pròxim.
Durant l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...

Després de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!
I ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel que si val la pena lluitar...

Les comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en  una de les múltiples reflexions interiors que em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes entre els companys Toni i Jacques. 

Un decideix prendre un camí que el pot dur a  la mort, i l'altre casi  troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...

No puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu pensament,  però ho manifesto i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.

A ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...

No puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que sigui un dia més...  A tots ells només els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva solidaritat i estimació.

I finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...

No sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a viure i a valorar la vida.



No volia fer-ho, però sóc incapaç  de cloure l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però m’és igual:

-          Toni:  La vida d’una persona no la pot truncar mai una reivindicació.

-          Jacques:  Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort als ulls, transmet cada dia  aquestes ganes de viure que desprens  a tothom!!!





8 comentaris:

  1. Jordi, m'han fet reflexionar molt les teves paraules! Estic totalment d'acord!! La vida s'ha d'estimar i valorar. És el millor regal que tenim. Una experiència única! Si estem en aquest món és per alguna raó! M'algrat els entrebancs que ens aporta sempre podem extreure'n algun aprenentatge. Gràcies per aportar aquest missatge d'optimisme! felicitats!
    Una abraçada,

    Mari

    http://cocochicdiary.blogspot.com/

    ResponElimina
  2. Un bravo ben gran per aquest escrit!!
    Una abraçada,
    Montse D.

    ResponElimina
  3. Pero es real lo del toni? 130 dies de vaga fam... Au va!

    ResponElimina
  4. Hola Jordi..Aquestes paraules m'han fet reflexionar..Moltes gràciesnnn

    ResponElimina
  5. Fantastic. Felicitats i a reflexionar.

    ResponElimina
  6. No sé com he caigut al teu bloc. M´en alegro perqué m´agrada molt. Amb el teu permis et contuinuaré llegint. Moltes gracies!
    Cris.

    ResponElimina