“ EL QUE NO VALORA LA VIDA, NO SE LA MEREIX”

Es veu que aquesta afirmació la va fer el gran Leonardo Da Vinci, i jo que sóc un gran ignorant, la vaig descobrir l’altre dia...

De fet, estic totalment d’acord amb aquesta sentència i els esdeveniments que m’han succeït els darrers dies,  han fet que aquesta cita prengui certa rellevància i protagonisme.

Llegia commocionat, incrèdul i estupefacte el mur del facebook del  Toni Esquerda.

-Buuuuuuufffffffffffffffffff !!!!

No seré jo qui jutgi ni valori els motius que han empès al Toni a prendre aquesta dràstica i dramàtica decisió, i encara menys, serè jo que emetré un veredicte sobre el litigi en el que està immers.

Després d’intentar pair el que és indigerible, vaig interpretar entre línies que en Toni  no vol ni consol, ni compassió, només vol respecte per la seva decisió.

El que si puc afirmar amb tota rotunditat (el que diré, pot semblar altiu i presumptuós, fins i tot pot semblar “xulesc”, però humilment així ho crec i he fet) és que jo només he arriscat i  arriscaré la meva vida conscientment en l’exercici de la meva professió, o com la majoria d’humans, (penso...) arriscaria  la meva existència per salvar la vida d’un membre del meu nucli familiar més pròxim, i sense dubtar-ho la donaria ara mateix per garantir la vida dels meus fills.

Tornant a la meva quotidiana realitat,  aquesta em va fer coincidir enmig de les belles muntanyes andorranes amb en Jean Jacques.  El company Jacques va patir ara farà dos anys un tràgic accident resultant del qual va veure’s afectat per cremades en un  85% del seu cos i la seva vida va penjar d’un fil durant uns quants inacabables mesos.

Després d’uns primers instants envaït per l’emoció i l’alegria que em va provocar aquella casual trobada, vam entrar en una commovedora conversa en la que em relatava la seva experiència i on els principals protagonistes de la mateixa eren el dolor i el patiment, tant físic com emocional, martiri que no únicament sentia ell, sinó que també (com us podeu imaginar) repercutia en el seu entorn més pròxim.

Durant l’estona que compartirem semblava que el temps s’hagués aturat, res es movia i només podia estar enfront d’ell, bocabadat, estupefacte, respectuós i admirant una persona que ha estat lluitant literalment per viure i que la principal arma que li ha permès aconseguir-ho ha estat les ganes de viure...

Després de dir-li adéu, li comento que el trucaré aviat, i no li dic fent ús d’una frase feta o com una mera formalitat, li dic per què ho faré!

I ho faré en part de manera egoista... necessito veure’l per que sense que ell ho pretengui ni se’n adoni, m’alliçoni, em recordi lo desgraciat que sóc a l’hora de valorar les coses, em redefineixi quines són les autentiques prioritats o pel que si val la pena lluitar...

Les comparacions acostumen a ser odioses i desafortunades, però en  una de les múltiples reflexions interiors que em faig tot sovint abans d’anar a dormir, no puc evitar fer paral·lelismes entre els companys Toni i Jacques. 

Un decideix prendre un camí que el pot dur a  la mort, i l'altre casi  troba la mort en el seu camí sense decidir-ho...

No puc arribar a entendre la posició i actitud del Toni en aquestes alçades de les circumstàncies, ho dic des de la distància i sense el coneixement profund del seu pensament,  però ho manifesto i reafirmo la meva incomprensió recordant a totes aquelles persones, sobretot familiars i amics, que ens han deixat massa d’hora, plenes de ganes de viure i havent-hi destinat l’ultima de les seves forces en aconseguir-ho.

A ells la vida no els hi va oferir una segona oportunitat...

No puc evitar continuar fent símils entre ambdós casos, penso i se’m fa un nus a la gola, en els que en el dia d’avui lluiten incansablement per viure, ni que sigui un dia més...  A tots ells només els hi puc mostrar el meu màxim respecte i admiració així com la meva solidaritat i estimació.

I finalment, penso en tots els que plens de vida i ganes de viure-la, l’han perdut en accidents de trànsit ho realitzant els esports o activitats que més els apassionaven...

No sé que ens depararà el destí... però jo als meus fills vull ensenyar-los a viure i a valorar la vida.

No volia fer-ho, però sóc incapaç  de cloure l’escrit sense transmetre dos missatges, no sé si encertats o oportuns però m’és igual:

-          Toni:  La vida d’una persona no la pot truncar mai una reivindicació.

-          Jacques:  Tu que sense pretendre-ho has mirat a la mort als ulls, transmet cada dia  aquestes ganes de viure que desprens  a tothom!!!

TREBALLAR AMB PERSONES….

Al llarg de la nostra vida la majoria de nosaltres  passem un percentatge molt alt del nostre temps a la feina, molts també per les característiques de la nostra professió ens hem de relacionar amb un nombre important de persones, clients, usuaris, públic, companys i col·laboradors.

-Però què passa quan la relació laboral es centra principalment amb els companys i col·laboradors?

Jo tinc molt clar que aquest fet és un dels més enriquidors de la meva tasca, el fet d’establir relacions professionals que amb el temps esdevenen personals i d’amistat, m’ha ajudat i condicionat força a l’hora de créixer com a persona i com a bomber.

També és veritat que el fet de treballar amb molta gent et pot “amargar l’existència” i pot ser un fre, i fins i tot un motiu per tirar la tovallola, per no entrar a descriure el dolor que et causa comprovar que el que creies una relació forta i sòlida com un roure, només era una relació interessada i alçada sobre uns pilars de palla damunt d’un fanguer...

Per això, quan treballem en el mateix lloc amb molta més gent, una de les primeres coses a acceptar i comprendre és que tots els factors positius i beneficiosos  que t’aporta treballar i relacionar-te amb un col·lectiu nombrós, els pot anul·lar i desvirtuar un percentatge baix  de persones i  “gent  tòxica” del mateix grup humà.

Una vegada  assimilat aquest aspecte, ja hem superat un del principals esculls per poder gaudir de la feina i gestionar “comme il faut” persones.

Per sort i llevat d’algun mal dia... Sóc una persona que gaudeixo i molt treballant i desenvolupant la tasca que faig.  

La interrelació positiva amb la resta de companys m’aporta energia i un plus de motivació a l’hora  d’exercir i demostrar a diari la capacitat per dirigir, per prendre decisions, per donar instruccions, per clarificar objectius i per establir prioritats.

Aquesta dinàmica desenvolupada en un entorn favorable em permet també, ajudar als altres, em facilita la comunicació entre col·laboradors, i m’empeny a motivar, escoltar i encoratjar a l’equip.

Una de les millors inversions que pot fer un, és la d’invertir en formació, formar-se a nivell personal i com a professional. Jo he tingut l’oportunitat de fer-ho, i després de moltes hores d’adquisició de continguts formatius relacionats amb el management,  el coaching, la comunicació i la formació de formadors entre d’altres, em puc donar per satisfet en l’aspecte que duc una “motxilla” plena d’eines per utilitzar en la dificilíssima tasca de gestionar persones.

Es cert que hi ha persones i actituds puntuals  que esgoten la paciència d’un sant i que “ensorrarien” al mateix   Jorge Bucay o fins i tot a l’Aristòtil.

De vegades fins i tot, puntualment,  he arribat a pensar que la teoria i el dogma que transmeten els “coachs”, formadors, i motivadors, no té res a veure amb la realitat, és inaplicable i que és ciència ficció...

   “Cualquier parecido con la realidad es  pura coincidencia....”

Arribats a aquesta situació és quan obro la “motxilla” plena d’eines i intento escollir la precisa, la adient, la justa per poder resoldre la situació particular. És en l’elecció del recurs que recordo tot el que he aprés, que refresco en la meva consciència  la  descripció del meu lloc de treball,  que faig  reflorir els meus valors i que m’obsessiono en reconduir l’actitud d’un altri de manera conseqüent amb  els estereotips, perfils, valors i exigències de la institució on treballem.

Sóc particularment sensible al meu món intern, m’agrada sentir-me en harmonia amb els éssers i les coses. Els sentiments en fan vibrar més que les idees i m’agrada sentir que el meu interlocutor em comprèn i comparteix els meus sentiments. Sóc extremadament metòdic sistemàtic i organitzat. Per mi els afectes són el més important.

Aquesta és la descripció de la meva manera de comunicar, resultant d’un test de management que vaig realitzar fa temps i que comparteixo totalment.

Prefereixo pensar que totes les actituds i comportaments tenen solució, vull continuar creient en els meus mentors en temes de formació i confiar en els recursos que m’ensenyen i en la seva correcta aplicació. Segur que amb aquesta mentalitat em serà més fàcil anar a treballar dia a dia.

No em vull deixar emportar per un optimisme desmesurat, i estic convençut que també existirà algun dia en el  que pensaré allò de: “ Déu, dóna’m paciència per aguantar-lo, per què si hem dones força... “

En fi... Em quedo amb la conclusió empírica a la que vaig arribar ja fa algunes primaveres:  - Si treballes motivat, content, amb energia, passió i amor pel que fas, se’ns dubte el resultat del teu esforç se’n veurà reflectit, potser no aconseguiràs el teu objectiu, però l’autosatisfacció i el convenciment d’haver fet el correcte, ja són per si mateixos una victòria.

"Avui interpretes el paper de Hamlet, i demà el d’un figurant, però en la qualitat de qualsevol interpretació, has de ser artista."

Konstantin Stanislavski.

EL BOMBERO MEDIOCRE de Jose Musse

Ja fa uns mesos navegant per la xarxa vaig topar amb un lloc, (desastres.org) on hi havia un escrit titulat “ El Bombero Mediocre” d’un tal Jose Musse. Vaig començar a llegir-lo i la veritat és que vaig trobar l'article molt interessant,  tot i que parlava de bombers, les descripcions que feia són totalment valides per múltiples professions i persones.

En la definició de “bombero mediocre” que fa aquest ex-bomber, escriptor i empresari peruà, el  que més em va “entristir” és que hi vaig veure identificat “algun conegut” meu...   

A l’instant em vaig proposar com a un objectiu professional, treballar per intentar eliminar els pocs “bombers mediocres” del  Cos de Bombers d’Andorra.

Per tal de fer-vos partícips de tant encertada descripció, m’he pres la llicència  de transmetre part de l’article als meus lectors. (evidentment tots els drets de són de l’autor i en cap cas em faig meves cap de les seves lletres tot i que les comparteixo al cent per cent)

El bombero mediocre

El bombero mediocre es confundido con otra especie; La del bombero cómodo. El bombero cómodo esta contento con su pequeño grado jerárquico, vive feliz sin promociones ni grandes responsabilidades. Menos es siempre más para él. El bombero cómodo es inofensivo y debe reconocérsele el derecho de existir con su opción de permanecer en su sitio y no avanzar.

 El bombero mediocre se diferencia del bombero cómodo por su nivel de peligrosidad. No necesita aguijonear o morder a sus víctimas. El bombero mediocre tiene otras mortales habilidades que lo hacen peligroso en toda organización.

Siempre murmura contra el superior, siempre crea un mal ambiente azuzando a los más jóvenes. Critica a su superiores hagan lo que hagan. Aunque lo dañino es que nunca ofrece alternativas, soluciones o propuestas. Es un experto en criticar, pero no en trabajar. No hace nada que no sea dañar a terceros.

No da la cara, no firma, no pone su nombre en riesgo. Usa anónimos o terceros. Esta habilidad camaleónica hace muchas veces difícil su detección por la comandancia. Según la Sociedad Americana de Cucarachología, debido al cambio climático, los bomberos mediocres se han mudado a blogs, forum y otros espacios de la Internet. (National Geographic Nro, 1024, pág 21)

No olvide que el líder siempre se pone delante de todos y por todos. Siempre es reconocible. Firma con su nombre, siempre es fácil identificarlo y localizarle. No necesita ocultarse ni agazaparse entre la multitud. Como principio dice en privado lo que dice en público. No habla lo que no se atrevería a escribir y firmar con su nombre, asumiendo toda las responsabilidades y consecuencias.

El bombero mediocre es cobarde, siempre actúa en la sombra. La penumbra es su aliado. Es carroñero.

Una de las características del bombero mediocre es la debilidad de su piel. Dado que siempre trabaja en la oscuridad, al ser descubierto y expuesto, rara vez sobrevive.

La madriguera en la que vive el bombero mediocre es tibia en invierno y verano. Se mantiene seca durante lluvias y temporales. El lugar en el que anida para procrear es el complejo de inferioridad.

El bombero mediocre nunca reconoce los méritos de sus colegas. El progreso de terceros es ofensivo. Esto en parte se explica por su anatomía. En lugar de oxígeno y hierro en su sangre corre envidia. El que es un fuerte ácido que explica su avinagrada personalidad. Por lo mismo, no se recomienda aplastarlo con el zapato, pues el ácido corroe la suela.

Así, el bombero mediocre nunca reconoce méritos, siempre menosprecia logros ajenos. Nada que logren otros es suficiente o admirable. Siempre que puede hace un escrutinio del record de terceros y lo basurea. Esto lo hace aunque claramente el bombero mediocre no haya logrado nada reconocible.

El bombero mediocre se asemeja a los grillos. Solitarios no hacen mucho daño, pero cuando se reúne un colectivo significativo, la anatomía de los grillos se transforma convirtiéndose en depredadoras plagas de langostas. Los bomberos mediocres asociados depredan instituciones completas en cuestión de meses. Se apoderan de espacios por décadas. Crean normas, se auto nombran en cargos, se auto eligen y saquean fortunas.

El bombero mediocre no es una sola especie, es un género divido en múltiples especies. Igual que los tiburones, hay muchos tipos, algunos difícilmente reconocibles entre ellos mismos.

Una de esas variables es que hay bomberos bastante dedicados pero son mediocres. Trabajadores abnegados, llevan el escudo de su institución tatuado con sangre y fuego en el corazón, pero son mediocres. Son de todas las especies la más difícil de detectar, pues se lleva bien en muchas ocasiones con sus superiores. Sin embargo, es la más peligrosa de todas las especies. Es fanático del bomberismo. Lleva en su auto su casco, uniforme, botas, etc. Pero si alguien critica su institución o dice que algo debe mejorarse, se convierte en enemigo. Decirle que su madre es una cualquiera no es tan grave para él como decirle que su institución está mal y que debe mejorar. Mencionar que su institución no sabe apagar incendios o es poco profesional es demasiado de absorver y ataca hasta la muerte. Su capacidad de autocritica es pobre o inexistente y eso asegura la existencia de instituciones mediocres. 

El bombero mediocre es peligroso no solo por todo lo anteriormente explicado. Su veneno y mordida tienen efectos mutantes. Quién es mordido se convierte como los vampiros del Séptimo Arte en otro bombero mediocre.

Zona libre de bomberos mediocres

Para mantenerlos alejados los dientes de ajos no sirven. Las estacas en forma de cruz o balas de plata tampoco han resultado efectivas. Son mitos urbanos las creencias que afirman lo contrario. Recientes investigaciones de la U.S. Food and Drugs Administration concluye que una administración profesional, con bomberos honestos y valientes que crean en el progreso, que es transparente en su gestión y uso de fondos, que use herramientas de gerencia modernas son instrumentos poderosos que han mantenido la población de bomberos mediocres al mínimo.

Instituciones que exijan a sus bomberos voluntarios triunfar en su vida personal y profesional (fuera de la institución voluntaria) y llevar vidas equilibradas han podido mantenerse como zonas libres de bomberos mediocres.

Bomberos mediocres que no son nada sin el uniforme de bombero, no se sienten completos como seres humanos si es que no tienen el casco escondiendo su pequeño cerebro se agarran de las instituciones voluntarias como parásitos. Por ello es importante que las instituciones no permitan que sus bomberos pasen demasiado tiempo en la institución, que no se muden ni física ni mentalmente.

 Un equilibrio es deseable.

El mejor bombero es aquel que esta feliz siendo bombero, pero se siente mejor realizado como ser humano siendo hijo, hermano, padre, esposo. Solo quien triunfa y lleva una vida mental saludable puede ofrecer lo mejor de sí a una persona necesitada de ayuda.

http://www.desastres.org/archivo/opiniones/3812-zona-libre-de-bomberos-mediocres.html

Al final he decidit transcriure’l tot ! és llarguet però penso que val molt la pena.

Com narra l’autor en el seu article, intentaré fer autocrítica institucional i personal i continuaré treballant per eliminar els bombers mediocres de la institució en la que tinc l’honor de treballar.  A l’hora també intentaré continuar creixent com a persona i com a bomber sense reunir cap les característiques  tòxiques que descriu en Jose Musse.

Abans de cloure, deixeu-me destacar que la majoria de persones que formem el Cos de Bombers d’Andorra, són bombers vocacionals amb una dedicació total i grans professionals, sinó jo no seria feliç (com sóc) de treballar en aquesta casa.

Com deia aquell: “A per ells !!! que són pocs i covards !!!”

D’una pàgina a una altra, dos tipus de persones...

Avui, 22 de gener del 2013, abans d'anar a treballar, llegia el Diari d’Andorra i en la seva pàgina 7, veia que un conegut periodista del país extreia les seves pròpies conclusions sobre un comunicat intern redactat per la Direcció del Cos de Bombers i que en “teoria” només hauria d’haver  rebut el personal del DEPEIS... Casualment, curiosament o premeditadament, (trieu l’opció que vulgueu) en el mateix article s’escriu que una part del personal del Cos propera a l’A.B.A. és partidària de la dimissió de la Direcció...

Evidentment no entraré a valorar ni el rerefons de l’escrit ni la veracitat del mateix, però després de constatar una vegada més, que lamentablement  a dins del Cos hi ha algú que filtra constantment qualsevol directriu, comunicat o nota interna del DEPEIS, resto uns segons intentant comprendre el perquè d’aquesta dèria que té algú de filtrar-ho tot.

La veritat és que no ho aconsegueixo i sense encara saber el que pretén l’individu en qüestió amb aquestes accions, passo pàgina i continuo llegint el diari sense donar-li més importància i sense dedicar-li més del meu temps, (massa que n’he perdut ja.)

Quina sorpresa ha estat la meva quan a la pàgina 23 del mateix rotatiu tornen a parlar de bombers, en aquesta ocasió indirectament,  el redactor, que no és el mateix que en la noticia anterior, relata l’actuació de l’esportista i també bomber andorrà, Joan Vilana. El reportatge no destaca un resultat esportiu, millor encara, explica l’actitud i valors mostrats per en Joan Vilana, a l’hora de no dubtar en abandonar la seva participació en una prova d’esquí alpinisme, per tal  d’atendre a un company més jove que havia patit un accident en la mateixa cursa, oblidant-se per complert de la resta.

Quan en Joan va ser preguntat sobre la seva actuació, amb la modèstia que el caracteritza, va comentar: “ vaig fer el que m’han ensenyat els bombers...”

En aquest moment és quan inconscientment entro a fer paral·lelismes entre les dues noticies i els seus protagonistes. El sentiment d’orgull i admiració que m’ha  despertat l’acció del Joan Vilana esvaeix la negativitat que m’ha ocasionat la lectura de la primera noticia.

Retallo la pàgina del diari amb la foto d’en Vilana al mig i la penjo a la paret del  meu despatx, en un lloc privilegiat. Pretenc que em recordi cada dia els tipus de bombers que formen el Cos. Gràcies a Déu, per sort de tots, al Departament hi han uns quants “Vilanas”.  És per a ells que he de dedicar tots els meus esforços i treball en aconseguir que el marc laboral sigui el adient i la professió que desenvolupem estigui valorada com cal.

Amb l’altra noticia faig el mateix i  també la retallo, però no la penjo en un lloc destacable,  la deso en el fons d’un calaix, on s’hi quedarà en companyia de les altres noticies produïdes pels "distorsionadors" de la realitat que, per sort pel Cos i desgràcia d’algun, aquests són pocs i sempre anònims.

En tot cas, finalitzo l’escrit mostrant  la meva més gran consideració i respecte per tots aquells bombers que demostren cada dia, la seva professionalitat, humilitat, vocació i passió per la feina de bomber i que avui es veuen identificats amb un nom propi,  el del Joan Vilana.

Hora de fer balanç...

Fa dies que tinc el blog descuidat... no és que no hi pensi, ans el contrari, el que passa es que el dia a dia familiar i sobretot laboral m’absorbeix, i no tinc massa esma per picar tecles i buidar el que penso.

No fa masses dies que el meu àngel de la guarda va fer 70 "anyets", instintivament he iniciat una reflexió interna envers la meva relació amb la meva marona en els últims temps. Aquest anàlisi de pensaments, m’ha dut de rebot a fer un balanç de tot allò, que m’ha succeït aquest 2012.

És en aquest punt, que se m’ha encès una llumeta i he decidit identificar els moments importants i resumir-los amb una frase o titular.

En principi ho volia fer per mi sol, però després he pensat: - "que carai! podria ser un post interessant pel blog".

Així doncs, i després de quedar-me per mi l’afectació, sensacions i  sentiments més profunds experimentats durant aquest any que ja s’acaba, aquell que vulgui continuar llegint, trobarà una llista "resum" dels moments, fets, situacions i vivències que  m’han passat aquest any. Bones i no tant bones.

• Esquí: - Portar als nens cada cap de setmana a l'esquí Club, em fa gaudir intensament i quantitativament de molts dies a la neu (snowboard, esquí...) Com he gaudit!!!

• Per mi és viu!!! : - Ens deixa una gran persona en tots el sentits, la pèrdua del meu sogre em marca per sempre i el seu record es transforma en un referent actitudinal per mi, no hi ha dia que no pensi en ell. 

• Foc a Calvinyà: - Més enllà de la tristesa que em causa un incendi forestal, aquest em va donar una oportunitat professional única a l'hora de poder col·laborar en la gestió del mateix amb els bombers de la Generalitat de Catalunya.

• Blocaire: -Començo a escriure el meu blog, ho faig més per mi, i el que m'aporta redactar,  que per res més...

• BMW: - Després de molts anys i gràcies a molts amics que hi col·laboren,  faig realitat una il·lusió; tinc una moto que té els mateixos anys que jo.

• Mala salut de Ferro: - Tot i que fa molts anys que ens dona ensurts... poder gaudir del pare, és tot un regal ni que estigui fotudet... està allà, i això és molt!!!

• Marxar abans d'hora: - Ens deixa la Marta, una dona maquíssima i exemple de compromís, lluita i valor per tots.

• Es casa el Guixo: - Gran dia de celebració envoltat de companys de feina i d’amics, gran record de la festa !

• Formentera: - Quin plaer descobrir aquesta illa!!! Desconnectar de tot i gaudir només i intensament de la família, el mar i la natura.

• Mas Roselló: - Incomparable la sensació de felicitat i pau que m’envaeix quan estic a la masia... i quan es compartida amb el Jordi, l'Eva, la família i els amics... Indescriptible ! (quan hi ha massa mainada... no tant, jejeje...)

• Foc de l'empordà: - Gran desastre ecològic, però un cop més i en mesura de les nostres possibilitats,  col·laboràrem i ens enriquirem professionalment.

• Meritxell: - Un any més, assolellat i fantàstic dia de peregrinatge i trobada a la "Borda del Pi" amb la família. Records molt vius pel Jordi que no hi era...

• Sant Joan de Déu: - El Mateuet ens va donar un ensurt, i tot i que finalment no va ser res, el fet de passar una setmana en un hospital infantil em va servir per comprovar lo afortunats que som i a la vegada lo desagraïts i superficials que ens tornem...

No vull enrotllar-me massa... però sense matisar-los, altres ítems importants per mi  en aquest any 2012 han estat:

Germans i pares, Recerques, Ton Pià, Falles,  Barça, Bombers, SJL, Amics, Boda Pifa, ENSOSP, Ventura Bonell, Twitter, Jochi, Catalunya,  Os de Balaguer, Snowboard, Coaching, Berlín, SICUR, Marbella, Esther ...

I els més importants de tots: NATA, MATEU i TOM, No tinc prou espai al blog per explicar el que signifiquen i m’aporten cada dia aquests éssers excepcionals.

Apa! que tingueu un bon any 2013 i l’actitud ideal per fer que els somnis es compleixin, ells sols no ho faran, cal lluitar i treballar per aconseguir-los.

Sigueu feliços !!!

EN RELACIÓ A LES RECERQUES A LA MUNTANYA

Malauradament l’actualitat ha obert un debat i ha generat un corrent d’opinions  en alguns sectors, cossos i persones del nostre país en relació al personal i/o l’organització d’una recerca.

Intentaré donar la meva opinió personal, ho faré, intentant defugir de tecnicismes i sense aprofundir massa en els procediments operatius del Cos de Bombers per tal que sigui entenedor per a qualsevol lector. En aquest sentit, intentaré que l’escrit  serveixi per il•llustrar al pàcient lector (és llarguet...),  i amb això, ja em donaré per satisfet.

En primer lloc i per la vostra informació, matissar que la competència en matèria de rescat i de recerques a la muntanya és atribuïda pel M.I. Govern al Cos de Bombers. També hi ha altres cossos i estaments que tenen personal format i preparat per col•laborar, com són el servei de Policia, la Creu Roja, el Cos de Banders,  i en un futur, els voluntaris de Protecció Civil.

Anem al tema:

Un cop es rep l’alerta de la desaparició d’una o més persones a la muntanya, el primer personal que s’activa d’immediat són els bombers de guàrdia dels Grups Especials, es a dir: els membres del GRM i del GRC (Grup de Rescat Muntanya i Grup de Rescat Caní).

Aquests, i en base a la informació que aporta la persona alertant inicien la recerca en el punt on ha estat vista per darrer cop, i si no es disposa d’aquesta informació, en el punt  més favorable o probable que es determina.  

Sempre que les condicions ho permeten, inicien la recerca en helicòpter i quan no és possible o és de nit, o fan a peu, des de la zona  fixada per iniciar la recerca.

En un percentatge elevat de les recerques es troba a les persones entre les dues hores següents a l’alerta de la desaparició, en aquests casos, per fer-ho amb l’activació del personal de guàrdia n’hi ha hagut prou.

 Ara, arribats al punt que realitzada la primera cerca no obtenim resultats, s’activa a la resta de personal dels grups especials que es troben  fora de servei per tal que s’afegeixin d’immediat a la recerca.

Com no pot ser d’altra manera, gairebé la totalitat d’actuacions del Cos de Bombers, estan regulades per procediments d’actuació, i les recerques també. Per tant, els participants en una recerca els han de conèixer i abans d’assignar una zona de recerca al personal actuant, entre d'altres accions, s’ha d’estudiar la cartografia, el material necessari, l’estimació del temps que es trigarà, la meteorologia, el marcatge de la zona etc...

El següent pas, i normalment després de 12 a 24 hores,  és alertar a altres cossos especials, per reforçar i col.laborar en les tasques de recerca, principalment al Grup de Muntanya de la Policia, i posteriorment al Cos de Banders i Creu Roja  (En alguns cassos especials quan no existeix dificultat en el terreny s’ha comptat amb personal dels comuns i agents dels Serveis de circulació comunals)

Cal tenir molt present que cada situació és diferent i que existeixen moltes variables que condicionen l’establiment de l’operatiu de recerca i que, aquestes variables en la majoria de cassos no transcendeixen als mitjans de comunicació i/o  a l’opinió pública, i potser, és un dels motius per que es creïn opinions errònies o ignorants en referència les actuacions dels cossos especials.

Després d’aquesta resumida introducció, intentaré resoldre les qüestions més freqüents que és plantegen:

-          Com és que no s’activen voluntaris  per col·laborar?

L’afirmació que no s’activa personal civil no és del tot certa, m’explico. Depenent de la zona a explorar, si aquesta disposa de guardes, guies, vaquers,  o persones que hi habiten, aquests, sovint s’incorporen als grups de recerca sobre el terreny o col·laboren aportant informació sobre la zona, informació de cabdal importància. 

(Vull aprofitar per manifestar el meu respecte i sincer agraïment a totes aquelles persones que s’han ofert, no només en l’actualitat, en participar i ajudar-nos en les recerques que realitza el Cos de Bombers. Molts d’ells també són excursionistes, vilatans o caçadors, grans coneixedors del país.)

Dit això, sabeu que en un país com el nostre on l’orografia és escarpada i típica de zones de muntanya, seria una irresponsabilitat “enviar” gent lliurement a cercar, sense saber les seves capacitats, condicions físiques, coneixements del terreny, material i vestimenta que duen, assegurança... Els podríem exposar a que siguin ells els que puguin tenir un accident.

En un elevat nombre de serveis per recerques, les condicions meteorològiques són dolentes (i les causants de la pèrdua)  per tant, s’ha de menester una formació tècnica, coneixements d’orientació i del terreny importants, així com saber interpretar els mapes,  disposar del material i equipament tècnic de muntanya necessari per que l’efectiu sigui auto suficient i pugui resoldre les situacions imprevistes que es troben en mig de la muntanya, fora dels senders marcats.

Com és lògic, (al menys per mi), en una recerca els primers llocs on es busca són en els camins, senders, refugis i indrets on una persona “normal” pot haver anat a parar, per tant, quan el Cos de Bombers podria  activar  a voluntaris per treballar en aquests indrets on l’accés és més “fàcil”,  aquestes zones ja estan revisades pel efectius dels cossos de salvament i per tant la “busqueda” es centra en punts de la muntanya que no estan senyalitzats, al mig del bosc, al llit dels rius o dels torrents, tarteres,  barrancs, etc, amb el risc que comporta el desplaçar-se en aquest tipus de terreny.

A més, s’ha de saber que, amb la participació dels gossos de rescat és important NO “contaminar” les zones de recerca, i saber també, que els procediments emprats per treballar amb aquests animals i els seus guies són molt estrictes i rigorosos, per tant l’aportació massiva de gent en els sectors on treballen seria en un primer moment contraproduent  a més a més del anteriorment mencionat.

Cada efectiu d’un cos professional, sap a quina hora inicia la seva tasca en la recerca i no sap mai a quina hora la finalitzarà, per tant l’horari o la fatiga no condicionaran la missió, quan s’assigna a un grup un sector a cercar, el grup no  finalitza la tasca encomanada  fins que aquesta s’ha completat, Amb el cas de fer participar gent voluntària, el responsable de les operacions de recerca no podria garantir aquest aspecte.

-          Com sabeu per on heu passat o buscat i per on no?

Abans d’iniciar la segona etapa d’una recerca (passades unes hores) s’estableix un punt de comandament avançat, (PC) o s’activa l’UCA (vehicle equipat amb cartografia digital, ordinadors sistemes de telecomunicacions etc... que serveix d’unitat de comandament avançat). Des d’aquest punt un comandament i/o responsable gestiona tota la cerca i es prenen les decisions sobre el terreny.

Un cop actuen tots els efectius i finalitzada la recerca en un sector o en una zona posteriorment fixada, els efectius del cos de Bombers i d’altres cossos, que l’han realitzat “bolquen“ les dades dels seus recorreguts al responsable del PC o UCA, i aquest les transfereix a la cartografia. Aquesta acció es fa mitjançant les emissores que duen GPS, aprofitant les noves tecnologies i simultàniament amb mètodes més tradicionals, com la interpretació i marcatge sobre un mapa físic de les zones on s’ha treballat. 

Acte seguit des del PC, s’assigna als efectius una nova missió en un altre sector prèviament definit pel responsable de la cerca. Tots els sectors on es treballa estan prèviament identificats i definits sobre la cartografia, el cap de cada grup d’efectius abans d’iniciar una missió, rep una fitxa amb les dades del personal que té que supervisar i amb les informacions rellevants del sector en que es mourà. Aquest ha de tornar la fitxa al PC quan finalitza la tasca.

-          Quan decidiu que s’ha de finalitzar la recerca?

Cada cas és particular i depèn de moltes variables. Generalment durant les primeres 36 o 48 hores la recerca s’acostuma a fer “non stop” (dia i nit) i es busca sense interrupció mentre hi ha indicis de trobar al o als desapareguts en vida.  

A mesura que passen els dies i malauradament les recerques no tenen èxit, es van retirant efectius i es comença a optimitzar els recursos. No es dona totalment per finalitzada la cerca, fins que les condicions meteorològiques impossibiliten les tasques, com per exemple l’arribada de nevades importants a la tardor, la fossa de la neu a la primavera en el cas de que la desapaició sigui al hivern, o be després d’explorar minuciosament tota la zona o terreny fixada pels responsables del servei en base les informacions sobre la desaparició.

Penosament i després d’haver destinat tots els esforços i mitjans possibles, en recerques en zones muntanyoses, no es pot garantir mai al 100 x 100, que una persona desapareguda no es trobi en una zona en la que prèviament ja s’ha buscat o passat.

Abans de finalitzar el meu escrit, penso que és important recordar als lectors que el manifestat en aquest text no fa referència explicita a les accions que s’estan duen a terme en la recerca que s’està realitzant  a Sorteny.

També dir, que no és un extracte d’un procediment d’actuació , simplement és una opinió del Xic de l’Hereu en un intent d’aproximació a la gent a les tasques de recerca de persones perdudes, això si !!! de forma molt genèrica.

Ho he intentat fer resumit però ara que el llegeixo... tot i l’afany, crec que m’he “enrotllat” massa... En fi...

Feu atenció a l’hora d’anar a la muntanya, estudieu l’itinerari i adapteu-lo  a l’horari  de sortida i a les vostres condicions físiques ,aviseu algú del trajecte que penseu fer, dueu  el calçat i equipament adient, dueu sempre un telèfon mòbil, consulteu el mapa, i  la “meteo”.

RESPONSABILITATS, JUBILACIONS I CAMPI QUI PUGUI...

Després d’haver llegit a  la premsa i sobretot en blogs, tots els articles i pensaments que ha generat la manifestació del passat dilluns, m’han vingut ganes de participar en el ball d’opinions amb la meva cançó.

Segurament el meu “single” no aportarà res de nou, ni serà la cançó de la tardor, (tampoc ho pretenc), però serà un tema més en la llista dels 40 principals de la manifestació del 1 d’octubre.

Se’m fa difícil explicar el que crec, de fet penso que tots els implicats tenen part de raó i cap d’ells posseeix la veritat o la solució absoluta o única.

Com que no tinc ganes “d’adornar” el meu escrit d’avui, i segurament em falta recursos i coneixements per argumentar el que penso, vaig de ”cara a barraca”:

- Si, hem demostrat que la societat Andorrana està fracturada i és totalment insolidària.

- No, comparteixo l’actitud mostrada per uns pocs incivilitzats  al final de la manifestació, ni comparteixo i repudio la intenció d’altres que volien tirar ous des de la plaça del Poble. Els extremistes i els radicals fan un flac favor a la situació actual.

- Si, em preocupa començar a veure ira i tensió als rostres de la gent, treballadors públics o no, bé em preocupa més els problemes dels treballadors humils que no tenen la feina garantida.

- No, som els funcionaris, ni els treballadors del privat els culpables o causants d’aquesta crisis.

- Si, cal governar amb responsabilitat, però també ens cal una llei de responsabilitat política, hem comprovat que alguns dels polítics que han gestionat el nostre país en els últims 25 anys, ho han fet de forma irresponsable. I tal dia farà un any...  (vull creure que inconscientment o per ignorància)

- Si, cal una reflexió per part dels funcionaris, i quan abans entenguem que ja no lliguem els gossos amb llonganisses, i que som els primers que hem de contribuir  a tirar endavant, abans avançarem.

- Si, (si no hi ha voluntat de canvi per les parts), s’han de respectar les condicions de jubilació que tenen els funcionaris i   que al seu dia els polítics  de torn els hi van establir. (al meu parer, i a dia d’avui, exagerades, però les van establir )

- Si, s’ha de canviar l’actual sistema de jubilacions dels treballadors de l’estat, el model vigent és insostenible i irracional.  S’ha de fer però, des del diàleg i amb els treballadors del estat conscienciats del context que ens envolta i ens toca viure.  WIN – WIN

- Si, avui per avui, els funcionaris som uns privilegiats !!!!  - I no per la jubilació, (que no sé com acabarà), som uns privilegiats pel fet de tenir feina.

- Si, Hem de demostrar més que mai als nostres conciutadans (que en definitiva són els que ens paguen) que els funcionaris som professionals, responsables, ens agrada la feina que fem i la fem per vocació (al menys jo)

- No hi havia anat ningú abans, (ni jo tampoc).  On eren el 95% dels manifestants del dilluns, els passats dies 1 de maig, quan els treballadors del privat reclamaven la nostra solidaritat per reivindicar millores laborals?

– Segurament teníem alguna cosa millor a fer....

Aprofito que vaig llençat.....

-No tenien temps la majoria d’empresaris del país  per preocupar-se de les jubilacions i els salaris dels funcionaris quan feien els diners a cabassos, i quan la majoria de jornals de la funció pública  eren inferiors als jornals del privat.

- Si, m’entristeix,  i molt, veure com amics i coneguts es queden sense feina a diari o han de tancar el seu negoci.

- No poden marxar del país molta gent que ho passa malament i estan desesperats, entre diversos motius, i bàsicament, per que Andorra és el seu país.

- No podem continuar gaudint de prestacions, subvencions ni viure en el país que hem viscut fins ara, si no comencem a contribuir econòmicament de forma justa i segons les rendes a les arques de l’estat.

-SI, s’ha de fer una llei de Funció Publica que acabi amb els incompetents i paràsits (que malauradament n’hi ha).

Ens cal una revisió de la  llei de la CASS, a l’igual que necessitem com l’aire, la reforma del model sanitari que s’ha engegat

-SI, estic convençut que hi ha una gran majoria de funcionaris ( de l’administració general i dels cossos especials) responsables, honestos, i treballadors  vocacionals. 

-SI, ens calen polítiques de reactivació econòmica i no pas de contenció o de retallades, si traiem  a la gent el poc “calè” que podien fer córrer més enllà dels productes bàsics...   això s’acaba d’enfonsar.

I apreciats lectors....... ja m’he cansat i casi deprimit d’escriure i de pensar en la situació actual.

Abans d’acabar però vull mencionar a la  @marisolfperez , al @Bernat_E , @marcuen , al Gabriel Fernandez i altres articulistes, “tuitaires” i “Faceboocaires”  anònims, que amb els seus escrits, comentaris i visions particulars, ( les quals comparteixo gairebé al 100 x 100 i inclús alguna frase he transcrit ) m’han motivat inconscientment ha escriure aquest post, que la veritat, no hem venia massa de gust fer no el tornaria a fer, i que alguna discussió i/o enuig em provocarà.

Ens trobem per la xarxa !!!